De Lesbos a Arguineguín
Canàries viu les darreres setmanes una crisi migratòria que pot fer esclatar la convivència en unes illes molt dependents de l’ara fràgil negoci turístic
La darrera vegada que vam rebre un missatge de la Clàudia era el juny del 2014. Deia que era a l’illa grega de Lesbos, tot el dia estirada a la sorra amb la parella, llegint i prenent el sol. També deia que l’illa era agradable, però que en el camí de tornada a l’hostal, els migdies, sempre es trobaven gent amb cara de misèria que vagarejava silenciosa entre les oliveres. Quan preguntaven, el cambrer de l’hostal es feia el boig i tothom semblava incòmode. Moltes de les persones que veien eren fugitius de la guerra civil de Síria, complicada per una extraordinària sequera. La inacció occidental havia deixat fer al règim de Baixar al-Assad, que havia convertit el país en una presó on es lliuraven combats sagnants amb les milícies de l’oposició.
Els primers anys de la guerra, que havia començat el 2011, la gent fugia cap a Europa per terra, a través de la frontera entre Turquia i Grècia. Però va arribar un moment en què els grecs van barrar-los el pas i als que fugien no els va quedar més remei que provar sort per mar, en una ruta en què Lesbos tenia un paper protagonista: era l’illa gran més propera a la costa turca. La ruta, al final, es va demostrar molt més perillosa i molta gent hi va deixar la vida. Tota aquesta història, l’èxode forçós d’un milió de sirians i la negativa dels europeus a acollir-los es va conèixer després com la crisi dels refugiats, durant la qual el continent va quedar ben retratat. Només Angela Merkel va estar a l’altura de les circumstàncies i s’hi va jugar el prestigi i el poder acollint una part important d’aquella massa de desesperats.
El 2015, un any després del missatge de la Clàudia, les autoritats europees van obrir a l’illa el que en deien un hotspot , un centre d’acollida i de registre d’immigrants. Aquell lloc es deia Mòria, pel nom d’un poblet al nord de Mitilene, la capital de l’illa. Allà van emmagatzemar gent en espera que Europa els acabés reclamant. Però com que això no va passar, el camp, pensat primer per a 3.000 persones, va acabar per encabir-ne 20.000. L’actitud de la població local va passar de ser cautelosament amistosa a fer-se obertament hostil. Després va venir la pandèmia. I al final algú va calar foc al camp. Potser perquè va pensar que d’aquesta manera, en algun despatx, s’adonarien que feia anys que estaven allà abandonats, dormint en tendes de campanya entre muntanyes de deixalles i morts de fred o de calor. O potser va ser algú que ja no tolerava la presència de més refugiats a l’illa. Tothom volia tancar Mòria...
La gent que està arribant les darreres setmanes a Arguineguín, al sud-oest de Gran Canària, no fugen d’una gran guerra com la de Síria. Escapen de guerres petites i societats sense futur. Marxen pel canvi climàtic, que està fent cada vegada més difícil viure en molts d’aquests països. Àfrica és l’únic continent que no ha fet la transició demogràfica (té uns índexs de fertilitat molt alts). Per aquestes dues raons, el canvi climàtic i la demografia, el flux de joves desesperats en trànsit de l’Àfrica cap a Europa no s’acabarà durant molt de temps.
Les Canàries són unes illes que viuen del turisme. Un turisme que primer va ser només de sol i platja, però que després es va reciclar per convertir-se en un dels llocs que trien les classes mitjanes europees per escapar-s’hi quan fa fred. A Gran Canària no hi ha camps d’oliveres on es pugui anar a buscar llenya o olives. Només hi ha aridesa i roca volcànica. I, com la resta de les illes de l’arxipèlag, està relativament a la vora de la costa de Mauritània i del Sàhara Occidental (uns 900 kilòmetres), que és d’on salpen els cayucos que ara transporten guineans, malians, senegalesos i molts magrebins.
Des que va començar l’any, més de 16.000 immigrants africans han arribat a les illes, i segons els que estan sobre el terreny, 500 més s’han ofegat en un trajecte que pot durar entre cinc i sis dies. El ritme d’arribada s’ha accelerat (fins a l’octubre eren 8.000). I la reactivació d’aquesta via migratòria ha provocat situacions com la d’Arguineguín, un petit moll mig turístic mig de pescadors on hi ha retingudes més de 2.000 persones amuntegades en pèssimes condicions.
El 2006 Canàries va viure el que es va conèixer com la crisi dels cayucos. Aquell any, 35.000 persones van arribar a les illes, la majoria subsaharians que fugien de conflictes. La diferència ara és que la meitat dels que ho fan són marroquins que escapen d’un sector turístic paralitzat. En aquella crisi, les autoritats van ser molt ràpides a dispersar cap a la Península els que anaven arribant. Ara han actuat sense cap previsió i el Ministeri de l’Interior es nega a moure’ls, pressionat per la Unió Europea, que només prescriu devolucions als països d’origen (complicades de fer en temps de virus). El 2006 les autoritats van construir instal·lacions específiques. Ara, una part dels immigrants són allotjats en hotels i apartaments turístics, decisió que ha enfurismat una part del sector i de la població, molt hostil cap als nouvinguts.
En els cinc anys que van de Mòria a Arguineguín, a Europa li ha costat extreure lliçons de la crisi migratòria. La mediocre evolució de l’economia primer i la Covid-19 després són mals escenaris per mantenir el cap fred. El que sí que s’ha afermat en tot aquest temps ha estat el discurs populista, que es nodreix del rebuig als immigrants i que en països com Hongria i Polònia ha derivat en governs que han girat l’esquena a l’estat de dret.
Hi ha qui responsabilitza el Marroc de la reactivació del front canari. És possible. Però mentre la diplomàcia ho intenta resoldre, Arguineguín, o qualsevol altra ratera improvisada, pot fer esclatar les Canàries tal com Mòria, que havia de ser la solució, va acabar sent el final d’una política ordenada de gestió de la immigració a Europa.
Mòria, que havia de ser la solució, ha acabat sent el final d’un política de gestió ordenada de la immigració