Afloren les tensions reprimides en un Govern de coalició sota setge
Iglesias rearticula la majoria del gener i Sánchez continua obert a Ciutadans
El dia que Joaquim Torra va destituir Àngels Chacón, la consellera catalana encarregada de les relacions amb l’empresariat, es va sentir un lleu cruixit a l’endimoniat tauler espanyol. Un petit espetec. Els bons jugadors d’escacs saben que una ximpleria amb un peó pot canviar el signe d’una partida. Sense ser-ne conscient, el president vicari de la Generalitat estava afavorint l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat del 2021 i la consolidació de la legislatura espanyola, que ell tant desitjava desestabilitzar. Dia 3 de setembre del 2020.
Torra no se’n va adonar. David Madí, sí. El principal conseller àulic del gen convergent va entendre immediatament que el vicari estava empenyent el PDECat als braços del PSOE. Es consumava l’escissió a la família convergent. Amb la destitució de la consellera Chacón amb prou feines quedava marge per a un acord d’última hora entre Junts per Catalunya i els convergents que no volen deixar enrere tot el seu patrimoni. Una entesa que Artur Mas podria haver afavorit. Carles Puigdemont estava perdent el control. Quatre diputats al Congrés en vigílies de la negociació d’uns pressupostos decisius per al futur d’Espanya adquiririen valor en el mercat de la política. I amb aquest valor l’orgànic PDECat se sentiria capaç d’anar en solitari a les eleccions catalanes, amb acord o sense acord amb el grup dissident de la valenta Marta Pascal.
Torra no se’n va assabentar, però Madí, sí. El jutge Joaquín Aguirre i el tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena també se’n van assabentar, ja que el titular del jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona havia ordenat punxar els telèfons d’algunes de les persones assenyalades com a membres de l’Estat Major del procés. Madí va deixar anar un renec sobre l’intel·lecte de Torra. Paraules gruixudes. Així consta al sumari.
OBERTURA AL CENTRE Fa mesos que la Moncloa lliga complicitats amb Ciutadans
A la Moncloa també se’n van assabentar. Durant l’estiu l’equip de Pedro Sánchez havia decidit donar prioritat a la negociació amb Ciutadans, malgrat les reticències d’Unides Podem. Un dels homes del president, Félix Bolaño, feia setmanes que intentava lligar un acord pressupostari amb el diputat Carlos Cuadrado, l’interlocutor designat per Inés Arrimadas.
L’entrada en escena del PDECat es va rebre amb interès. Aquells quatre peons podien valer el seu pes en or en l’espessa partida d’escacs en curs. Podien reforçar el marc pactista, atreure Esquerra Republicana a la taula de negociació, afavorir la possibilitat d’un acord molt ampli i reforçar un bloc centrista al Parlament espanyol els mesos vinents: la plataforma dels 140. Més endavant en parlarem.
A començaments de setembre, Gabriel Rufián, portaveu d’ERC al Congrés, no tenia gaire clar que el seu partit entrés a fons en la negociació. Admetia que a l’executiva d’ERC només hi ha un tema: com poden guanyar les pròximes eleccions catalanes; més ben dit, com poden no perdre-les, quan totes les enquestes diuen que les guanyaran. Encara era aviat, deia, per valorar el moviment del PDECat.
Aleshores la política catalana girava al voltant de la inhabilitació imminent de Torra i els rebrots de l’epidèmia semblaven sota control: el focus principal estava residenciat a Madrid.
Al cap d’un mes el marc ja havia canviat. La paraula gestió es convertia en la nova divisa del mal avingut Govern català davant un malestar social creixent. Ha reaparegut el català emprenyat. La negociació dels pressupostos estatals guanyava interès per a Esquerra a mesura que la situació sanitària de Catalunya empitjorava i la gestió d’alguns dels seus departaments flaquejava. ERC, el partit més insegur d’Europa occidental, necessitava que l’ajudessin a aterrar en la negociació estatal. Pablo Iglesias i Arnaldo Otegi ho van veure.
EL DIAGNÒSTIC D’UP El temor d’Iglesias de ser gradualment eclipsat.
Iglesias va començar el curs convençut que el PSOE el volia forçar a acceptar un pacte pressupostari amb Ciutadans amb vista a una modificació gradual
de la geometria política. El vicepresident segon estava convençut que el PSOE projectava lliurar la presidència de la Comunitat de Madrid a Ciutadans, mitjançant una moció de censura que tindria tot el suport de Més Madrid, el grup matriu d’Íñigo Errejón, una moció a què, evidentment, Unides Podem no podria donar l’esquena.
Iglesias veia una operació de llarg abast a fi de reflotar electoralment Ciutadans, amb l’objectiu d’expulsar UP de l’Executiu la pròxima legislatura. En conseqüència amb aquest diagnòstic, el líder de Podem va començar a treballar a fons perquè els pressupostos del 2021 fossin aprovats per la majoria parlamentària que va donar la investidura a Sánchez al gener.
La pista d’aterratge d’ERC només la podia asfaltar Bildu, formació amb què ERC manté amistat i aliança. Otegi és un dirigent amb molta determinació. Només un home així podia acompanyar políticament el procés de desaparició d’ETA, sense sotragades violentes, com els que va tenir el final de l’IRA irlandès.
Otegi vol que EH Bildu, amb el suport de l’influent sindicat ELA, sigui l’ERC basca. Evidentment, aquesta perspectiva no fa cap mena de gràcia al Partit Nacionalista Basc. La decisió d’Otegi d’anunciar el suport de Bildu als pressupostos poques hores abans que es votessin les esmenes a la totalitat aplanava el camí d’ERC, però tenia altres objectius: tensar la corda amb el PP i expulsar Ciutadans del perímetre de l’acord.
Iglesias, sempre impulsiu, va voler coronar el peó avançat. En un tuit va demanar dama: “El bloc de la moció de censura està cridat a assumir la responsabilitat de la direcció d’Estat”, va escriure el 5 de novembre. I es va moure un sagramental.
LA BATALLA DE DÍAZ AYUSO La hipòtesi d’una moció de censura a Madrid
No anem tan de pressa. Tornem a la Comunitat de Madrid. La presidenta Isabel Díaz Ayuso i el seu Pigmalió, Miguel Ángel
Rodríguez, van veure al setembre el mateix que Iglesias: el PSOE estava disposat a lliurar la presidència de la Comunitat de Madrid a Ciutadans per fonamentar un bloc polític central.
Ignacio Aguado president, envoltat de consellers del PSOE i de Més Madrid. Aquesta hipòtesi ajuda a explicar les fortíssimes tensions que s’han viscut a la capital d’Espanya a mesura que el rebrot de l’epidèmia s’agreujava.
Alarma sanitària, però també alarma política. El Govern central volia marcar molt de prop Díaz Ayuso i aquesta accentuava el seu comportament trumpista per atreure els electors de Vox, amb una advertència clara a Ciutadans: abans que es presenti una moció de censura soc capaç d’avançar eleccions i esclafarvos. Ara com ara, amb una clara millora sanitària a la Comunitat de Madrid, la moció de censura sembla una hipòtesi força llunyana. Aguado no suportaria tanta pressió.
(La llibertat dels presidents de les principals autonomies per dissoldre i avançar eleccions converteix la política espanyola en una partida d’escacs només apta per a Bobby Fischer i Garri
Kaspàrov. La modesta Espanya genera més complexitat política de la que la seva atribolada població pot arribar a assimilar).
ELS BARÒMETRES DEL CIS UP té un problema: els seus electors s’estimen Sánchez
Pressupostos amb la majoria de la investidura del gener i Ciutadans sense ganes de ficar-se en embolics a Madrid. Es diria que Iglesias és el guanyador tàctic de la tardor. Així doncs, què justifica el seu afany de continuar marcant diferències amb el PSOE? Per respondre a aquesta pregunta cal consultar els últims baròmetres del CIS: els electors d’Unides Podem estan enamorats de Pedro Sánchez.
La política seguida fins ara per Iglesias i els seus ministres de donar prioritat a la consolidació del Govern de coalició i fer poca publicitat de les discrepàncies ha generat una alta valoració de
Sánchez per part dels votants d’UP. Es tracta d’una adhesió sens dubte alimentada per l’agressivitat amb què la dreta espanyola ha assetjat l’Executiu des de l’inici de l’epidèmia. Al baròmetre del novembre els votants d’UP valoren Iglesias amb un 6,3 i Sánchez amb un 6,2. Els votants del PSOE puntuen el president del Govern central amb un 6,2. Un 52,5% dels votants d’UP expressen molta o força confiança en Sánchez, un percentatge gairebé igual al dels electors socialistes (52,8%).
Aquestes dades ajuden a entendre les tensions que han aflorat aquesta setmana al si del Govern espanyol. Iglesias no només vol consolidar la majoria de la investidura del gener: també vol tornar a marcar diferències amb el PSOE .
La forta entrada en escena de Bildu ha posat nerviosos els barons socialistes de l’Espanya interior. ETA ja no existeix, però el record d’ETA encara és viu, sobretot en les regions on van néixer la majoria dels policies i guàrdies civils assassinats pel grup terrorista. ETA ja no existeix, però ara mateix ETA forma part de l’oferta d’almenys tres plataformes digitals de televisió, amb les sèries La línia invisible i Pàtria i el documental El desafío: ETA. La societat espanyola encara està metabolitzant el que va passar i en aquests moments la política genera més soroll del que la majoria de la gent, espantada per les conseqüències econòmiques i socials de l’epidèmia, pot assimilar. Buscant visibilitat, Iglesias i el seu equip han contribuït aquesta setmana al soroll.
ESCENARIS DE PRIMAVERA La plataforma dels 140 diputats virats al centre
Ciutadans no votarà a favor dels pressupostos, però no es dona de baixa de l’estratègia de frontissa. Si Arrimadas manté aquesta línia, un cop aprovats els comptes Sánchez podria tenir a la seva disposició la plataforma dels 140. Cent vint diputats socialistes i més de vint diputats de “centre”, amb punts coincidents sobre la política econòmica (Ciutadans, PNB, PDECat i regionalistes diversos). Amb una mica més de 140 diputats es pot intentar governar en minoria.
Sánchez no trencaria la coalició amb UP, però podria intentar corregir-la. El president podria afrontar una remodelació del Govern un cop aprovats els pressupostos. UP pot pressionar amb la majoria de la investidura, però difícilment pot amenaçar amb la ruptura. Vet aquí la clau.
En les pròximes eleccions catalanes es verificarà la viabilitat de Ciutadans com a força política autònoma, tenint en compte que el PP es podria veure superat per Vox. A Junts per Catalunya li ha entrat por i ara voldria ajornar la cita del febrer amb l’excusa de l’epidèmia.
Torra es va menjar un peó blanc sense saber què es feia.