Sobre el dret a decidir i la voluntat de ser
A Catalunya li cal un règim polític i institucional que li asseguri capacitat d’actuar amb eficàcia sobre la seva gent
En una reunió d’un grup d’amics es va parlar del debat que hi ha sobre nacionalisme, patriotisme, identitat i globalització. Debat molt actual, però de vegades confús. De vegades contradictori i que no ajuda a donar bones respostes a temes tan diversos i entortolligats com la immigració, la convivència social i cultural, la creació de grans espais d’integració econòmica i de conglomeració política (com la Unió Europea), etcètera. A casa nostra mateix tot això és més actual encara pel caràcter plurinacional d’Espanya. Amb Catalunya com un tema de gran profunditat històrica, política i identitària. D’un gruix que pesa molt sobre Catalunya i sobre Espanya i de molta actualitat.
En el curs d’aquesta conversa algú va dir que sobre això en Jordi Pujol havia fet una conferència feia uns anys. Sobre què és una nació. I sobre diverses respostes que s’han donat a aquesta pregunta. Conferència publicada en el seu moment a la publicació setmanal que aleshores feia el Centre d’Estudis Jordi Pujol (i que ara fa temps que no es publica). Amb el títol de Herder i Renan. I el dret a decidir. I em varen demanar poder-la comentar. És per això –per fer-la més assequible– que la torno a publicar, a través del blog de Serviol i La Vanguardia.
“Què és una nació?”. A aquesta pregunta Renan responia dient que era “un plebiscit de cada dia”, una voluntat de ser mantinguda durant anys i panys.
A casa nostra la voluntat de ser ha estat també un factor bàsic de la Nació. Que en Vicens Vives va explicar molt bé. I que la mateixa història de Catalunya testifica. Perquè després de segles d’Estat espanyol, amb política persistent i amb tots els ressorts de l’Estat de caràcter unificador i molt sovint amb anul·lació de les nostres institucions, amb persecució d’elements bàsics de la nostra identitat com la llengua i la cultura, i la memòria i determinades formes de vida com bé va explicar en Ferrater i Mora, després de tot això i de molta immigració –ja des del segle XVIII, i sobretot XIX i XX (i ara mateix)– que s’ha anat incorporant amb benefici general, és a dir, de tota la societat catalana, Catalunya ha mantingut la seva personalitat. De vegades amb dificultat, però que finalment no solament s’ha mantingut sinó que més d’un cop s’ha expressat amb força i capacitat de proposta positiva. Amb reivindicació d’un autogovern consolidat i garantit, i fins i tot darrerament amb un vot independentista molt alt.
Però ni en Vicens Vives ni en general la política d’afirmació de Catalunya haurien pogut agafar l’embranzida que han agafat sense la pervivència d’una memòria històrica i la continuïtat de la nostra forma de vida. I del nostre europeisme de fa segles (i d’ara mateix). És a dir, si a Catalunya Espanya hagués tingut l’èxit destructiu que França va tenir i que en Renan amb complicitat i una paraula brutal va qualificar d’extermini. D’extermini d’allò que dona sentit i capacitat de projecte col·lectiu a una comunitat. Llengua i cultura, Estat de benestar i eines de desenvolupament econòmic i tecnològic. Que facilitessin el progrés general i la convivència de tots els ciutadans de Catalunya. A hores d’ara set milions i mig.
Això ha estat sempre un gran repte. I ara més que mai. Perquè som més gent i perquè es viu, aquí i en general, en temps de trasbals.
Per fer front a aquest repte a Catalunya li cal disposar d’un règim polític i institucional que li asseguri capacitat d’actuar amb eficàcia sobre la seva gent. En l’àmbit polític, social i econòmic, i en el de la pròpia identitat. En el de la consistència. I en el de la capacitat de crear condicions de bona convivència. I en el de tot allò que el desenvolupament humà –individual i col·lectiu– necessita. Un àmbit que tal com van les coses no és segur que tingui. Perquè les societats –la nostra i en general– viuen situacions que tornen a ser tenses. Després de dècades en general de millora social i econòmica ara hi ha hagut un retorn a la inseguretat. Econòmica, social i cultural i identitària. Que trenca l’esperit i l’atmosfera que varen contribuir al gran progrés que en general hi hagué durant la segona meitat del segle XX. I uns quants anys més. No gaires. Però que ara ja no hi és.
Tot això són temes a tenir en compte ara que hi ha i hi haurà polèmica sobre conceptes com nacionalisme i patriotisme, identitat i cosmopolitisme, dret a decidir i voluntat de ser. I en aquest sentit sí que m’ha semblat que la meva conferència sobre Herder i Renan de fa sis anys té sentit, és interessant i pot ajudar a reflexionar. És per això que es transcriu íntegra en el blog de Serviol.