Política sense ‘millennials’?
Els nascuts a partir dels anys vuitanta ja són la generació més descontenta amb la democràcia; les causes són diverses
La generació hiperconnectada ha desconnectat de la política. No és un fenomen exclusiu d’Espanya, on la crispació i el tacticisme electoral s’han apropiat de l’esfera pública, sinó que té una preocupant dimensió global. La desafecció dels joves s’estén pels cinc continents –amb diferent intensitat–, fins al punt que els millennials, nascuts entre el 1981 i el 1996, ja són la generació més descontenta amb la democràcia, no només comparats amb els seus coetanis, sinó també respecte a generacions anteriors en el mateix moment de les seves vides.
És una de les conclusions d’un estudi de l’Institut Bennett de Polítiques Públiques de la Universitat de Cambridge, titulat Joventut i satisfacció amb la democràcia. Com es pot capgirar la desconnexió democràtica? i liderat pel professor Roberto Foa, director del Centre per al Futur de la Democràcia d’aquesta universitat anglesa. El treball ha analitzat les respostes de més de 4,8 milions d’enquestats, de 160 països, entre el 1973 i el 2020, i categoritza els canvis en la vida de quatre generacions: millennials, generació X (1965-1980), baby boomers (1945-1964) i la generació d’entreguerres (1913-1944).
Amb aquestes dades, han dibuixat el mapamundi de la desafecció dels joves, en què s’identifiquen quatre regions impulsores: l’Europa del sud, Llatinoamèrica, l’Àfrica subsahariana i les democràcies anglosaxones. En les tres primeres, han detectat que en les democràcies joves el descontentament sorgeix a mesura que les generacions que manquen de la memòria de la dictadura assoleixen la majoria d’edat. En les democràcies anglosaxones, “hi ha un patró constant de disminució”, cada generació està menys satisfeta amb la democràcia del que ho estaven els seus pares i avis a aquella edat. “Tot i això, altres regions mostren una tendència de millora, observada notablement al nord d’Europa, Àsia Oriental i en les democràcies postcomunistes de l’antic bloc soviètic”, detallen.
Entre les causes de la desafecció, destaquen en les democràcies desenvolupades les dificultats econòmiques, en concret l’alt nivell d’atur juvenil actual. “Els joves sempre s’han enfrontat a una lluita en la vida. Però la insatisfacció política de la generació del baby boom va caure dràsticament als vuitanta quan les economies europees van créixer ràpidament, els preus de l’habitatge es van mantenir assequibles i es van introduir beneficis en països (incloent-hi França, Grècia, Itàlia i Espanya) que van donar suport a la seguretat laboral, l’augment de salaris i un benestar social més ampli –detalla per e-mail Roberto Foa–. Però la situació és diferent per als millennials, especialment al sud d’Europa. Molts han arribat a mitjans dels 30 sense contractes de treball formals, vivint amb els pares i sense poder avançar en la vida. Això crea sensació de fracàs i frustració”.
En el cas espanyol, apunta, l’impacte a llarg termini de la crisi de l’eurozona és un agreujant. “Hem vist un augment pronunciat en la mobilització populista d’esquerres al sud d’Europa. Però el més probable és que no desestabilitzi la democràcia occidental, perquè en un sistema de representació aquests partits normalment han de governar en coalició amb centristes, com ha passat a Itàlia, Espanya o Portugal”, indica.
El sistema electoral, assegura, influeix també en el declivi de satisfacció amb la democràcia, que “és especialment agut en països amb sistemes majoritaris, que creen
guanyadors i perdedors, més que en sistemes proporcionals que condueixen a un govern de coalició”. Una de les raons, apunta el politòleg, és que, “davant un entorn de xarxes socials responsable de polaritzar la població, una coalició ho compensa perquè ajuda el diàleg amb l’objectiu del consens”.
Malgrat tot, Foa es mostra optimista sobre el futur dels millennials. “Els del baby boom, pel seu pes demogràfic, sempre han tingut una influència política desproporcionada, i beneficis –pensions, condicions laborals...–. Però això no és per sempre. Com més joves hi hagi en una societat econòmicament exclosos, més a prop estaran de formar una majoria política. I en aquest punt hi haurà un canvi en l’equilibri de les polítiques públiques”, assegura.
Més enllà de les raons econòmiques, el desencant dels joves també té l’origen en la mateixa política. Ho apunta Víctor Climent, professor de Sociologia de la Universitat de Barcelona: “La desafecció té característiques culturals i socials, i quan l’analitzem hem d’oblidarnos d’aspectes com la renda. És cert que els nostres fills tenen la convicció que viuran pitjor que nosaltres, però hi ha gent amb diferents nivells de renda que vota diferents opcions. La participació i l’interès per la política ve determinat pel marc cultural i les propostes i projectes que els posis al davant –detalla–. I a Espanya tenim un problema seriós amb una part de l’espectre polític del país, que està polaritzant la societat”.
Climent lamenta que la política s’ha convertit en un “espectacle lamentable”. “Hauríem de retirar una sèrie de polítics mediocres, molt tòxics, que segresten la política per als seus propis interessos i faran el que sigui per mantenir-se dins de l’estructura que els dona legitimitat –planteja–. Si això desanima les generacions que tenim una cultura política arrelada, és lògic que els joves directament desconnectin”. També és molt crític amb els mitjans de comunicació que fan d’altaveu d’aquesta política que va sempre a la contra. “Com volen que els joves participin en això?”, es pregunta.
La desafecció jove és global, però a Europa avança al sud i es frena al nord, detalla un estudi de Cambridge
ROBERTO FOA
Prof. Política Univ. Cambridge
La insatisfacció amb la democràcia és més aguda en els sistemes electorals majoritaris, que creen guanyadors i perdedors”
VÍCTOR CLIMENT
Professor de Sociologia UB
Hauríem de retirar els polítics mediocres que actuen només en el seu interès; que no ens estranyi que els joves desconnectin”