Diversitat autonòmica en les ajudes
La lluita contra la pandèmia de la Covid-19 ha sotmès a una dura prova l’Estat de les autonomies. El Govern central ha respectat a aquestes el seu ampli marge competencial perquè adoptessin les mesures que al seu criteri estimessin més oportunes. No només en sanitat sinó també en economia. Això es reflecteix, entre altres coses, en les grans diferències que es registren en els ajuts que han adoptat per compensar els negocis obligats a tancar, especialment bars i restaurants. A Euskadi aquests ajuts oscil·len entre 3.000 i 4.500 euros per establiment, a Castella i Lleó són de 3.500 euros i a Catalunya entre 700 i 1.500 euros. Andalusia és la que se situa al final de la llista amb 600 euros.
Cal partir de la base que l’Administració pública no hauria d’ordenar el tancament massiu de negocis, encara que sigui per causes extraordinàries, com succeeix en la situació actual, sense oferir alguna alternativa de subsistència. L’absència de mesures de suport suposa condemnar-los a la ruïna o a suportar greus pèrdues econòmiques. És el que ha succeït a Catalunya especialment amb l’hostaleria, a més d’altres sectors, com el cultural o el comercial. Desenes de milers d’empreses, i els seus treballadors, es troben literalment amb l’aigua fins al coll. Tancar un mes ha suposat un dur cop econòmic per a negocis –inclosos els seus empleats– que depenen dels seus ingressos diaris per fer front a les despeses.
Si la societat en el seu conjunt es beneficia del sacrifici d’un o diversos sectors, com succeeix amb el tancament de tots aquells en els quals hi ha un elevat percentatge d’interacció social, per tal de reduir l’expansió de la pandèmia, la pròpia societat, representada per les administracions públiques, els ha de compensar adequadament. Així s’ha entès perfectament a Euskadi i Castella i Lleó, on s’han establert quantitats raonables com a ajuda d’emergència als sectors afectats per les restriccions.
En el cas de Catalunya, en canvi, la Generalitat ha estat molt mesquina al limitar els ajuts entre una franja de 700 i 1.500 euros i, a més, amb un volum de diners per repartir que és insuficient per atendre l’enorme demanda d’ajuda registrada. No s’ha sabut preveure l’impacte econòmic de les restriccions en el turisme, l’hostaleria, el lleure i la cultura. Per a alguns petits negocis, bàsicament d’autònoms, les esmentades quantitats, malgrat ser molt ajustades, podrien arribar a compensar les pèrdues d’un mes, però no per als negocis mitjans o grans. Per això, en països com Alemanya, els ajuts s’han prestat en funció del percentatge de facturació de cada establiment. Això hauria estat el just també a Catalunya. Encara s’és a temps de rectificar.
No hi ha dades sobre l’eficàcia i rapidesa de les diverses administracions autonòmiques en la tramitació i pagament dels ajuts, però a Catalunya les dificultats han estat enormes, amb el col·lapse de la pàgina web per sol·licitar-les i amb ajornaments de la data d’abonament de les mateixes fins a l’any vinent. En el cas de Catalunya no sembla haver-se estat a l’altura en comparació amb Euskadi o Castella i Lleó.
En aquesta ocasió no ha estat problema de diners, o no deuria haver-ho estat, perquè les administracions autonòmiques tenen llum verda per endeutar-se en el que necessitin per fer front a l’emergència social i econòmica que ha suposat la pandèmia. En la decisió de l’import dels ajuts econòmics als sectors afectats per les restriccions adoptades per impedir l’extensió de la Covid-19 ha pesat fonamentalment la sensibilitat política, social i econòmica de cada govern autònom.
La Generalitat, per tant, hauria de cuidar millor el teixit productiu de Catalunya i reaccionar amb rapidesa per evitar que el dany econòmic de la pandèmia sigui irreparable al portar al tancament definitiu nombrosos negocis. No hi ha res que justifiqui la seva diferència de tracte a les empreses respecte a Euskadi o Castella i Lleó.
Res no justifica que la Generalitat ofereixi menys suport que Castella i Lleó o Euskadi a les empreses