Vigència d’Ernest Lluch

Fa 20 anys que Ernest Lluch va ser assassinat per un comando d’ETA que també va matar José Luis Ruiz Casado i Francisco Cano, regidors catalans del PP, i el guàrdia urbà Juan Miguel Gervilla. Aquests morts s’afegien a les víctimes dels espantosos atemptats anteriors d’ETA a Catalunya: Hipercor, Vic, Sabadell. ETA va provocar 75 atemptats a Catalunya: centenars de ferits i 54 morts. De tots ells, Ernest Lluch és el més recordat. No pas perquè tingués més importància, ja que la mort iguala les víctimes i totes mereixen idèntica memòria cívica, sinó perquè Ernest Lluch havia treballat amb una generositat inaudita per trobar una sortida dialogada a l’anomentat conflicte basc.

Lluch havia culminat a finals dels anys noranta una intensa i brillant etapa política. Havia estat un dels animadors del socialisme tant a València (on va ser detingut i condemnat pel franquisme) com a Catalunya en els anys de la transició: portaveu dels socialistes catalans al Congrés, polèmic protagonista de la Loapa. Escollit per Felipe González per dirigir una de les reformes més determinants de la naixent democràcia, va aconseguir desplegar, superant fortíssimes pressions i dificultats, el sistema sanitari que avui coneixem. Quan va deixar de ser ministre, Lluch va trobar en el rectorat de la Universitat Menéndez y Pelayo la plataforma ideal per conjugar tres grans vocacions: la voluntat d’intervenció en la vida social; la llibertat de pensament fora de la cotilla partidista, i la passió intel·lectual. Treballador incansable, historiador del pensament econòmic, catalanista teixidor de relacions hispàniques (Sevilla, València, Saragossa, Santander, Sant Sebastià), escriptor de llibres, formidable articulista de La Vanguardia, coprotagonista de grans tertúlies radiofòniques, s’enamorava dels llocs que coneixia per raons de feina, entre els quals el País Basc. Conscient del perill que l’assetjava, va estudiar a fons les arrels del problema basc, es va comprometre amb les víctimes, va reformular amb Herrero de Miñón l’austriacisme per a l’Espanya plurinacional i va treballar sense por per pacificar el problema amb la bandera del diàleg i l’empatia. El van matar perquè l’esforç de Lluch posava en qüestió la violència, no ja només pel fet de ser cosa de bàrbars, sinó per la seva obscena inutilitat política. El temps li ha donat la raó. Ara al País Basc les coses van molt millor. La seva idea d’una Espanya que readapti als temps actuals el model dels Àustria apareix com l’única via per conjugar unitat i diversitat. Segur que, si visqués, treballaria sense desànim, amb el mateix entusiasme, per desfer el nus gordià de Catalunya. I per acabar de comprometre amb la democràcia constitucional aquells que havien defensat ETA. Ho faria amb tot allò que els integristes de tota mena odien: coneixement, empatia, llibertat de criteri, diàleg. Diàleg i persuasió.

Conscient del perill que l’assetjava, va estudiar a fons les arrels del problema basc