Flors de silenci
Acomençament d’aquest ja per sempre més annus horribilis, el 9 de gener, Magí Camps a les planes de La Vanguardia recordava que un altre 9 de gener de feia cent anys moria a Barcelona Miquel dels Sants Oliver .La Vanguardia es feia també ressò, des de les pàgines del Cultura/s, dirigides per Sergio Vila-Sanjuán, de la importància d’Oliver que va recalar a Barcelona el 1903, en certa manera, fugint de Mallorca. A Catalunya va ser ben acollit i els seus articles, primer al Diari de Barcelona i després a La Vanguardia, de la qual va ser director i impulsor del prestigi aconseguit per aquest diari ja a començament de segle XX, van aportar un punt de vista intel·ligent i suggestiu. Potser la clau del seu èxit va consistir, com ell mateix va escriure, a “saber ser espectador dels fets sub specie aeternitatis”.
Si em refereixo, però, a Oliver no és per a lloar-lo com a periodista, sinó com a escriptor de ficció. Les seves narracions reunides sota el títol de L’hostal de la bolla (1899) són una delícia, que en aquests temps desassossegats ens poden ajudar a passar una estona distreta de tants horrors i molèsties. La finor de la seva prosa, la capacitat de captar els detalls més menuts i la subtil ironia depassen el costumisme, calaix dins del qual la seva obra ha estat desada. Mallorca, els seus paisatges i les seves gents constitueixen el nexe entre les narracions que conformen el volum, a més del seu marc i referent principal. Els germans Villalonga, Miquel i Llorenç, sens dubte les van llegir amb molt bon profit, perquè hi ha força pasta de la ironia oliverana tant a Miss Giacomini com a Mort de dama.
En una altra col·lecció de relats posteriors als de L’hostal de la bolla, reunits sota el títol de Flors de silenci (1907), Oliver empra un to més líric, encara que sense abandonar la ironia que caracteritza la seva producció. L’evocació d’una Mallorca definitivament perduda sembla dominar en gairebé totes les narracions. En la que porta per títol “El pare Amengual” reconstrueix la vida d’un frare mallorquí de finals del segle XVII, entretingut en l’apicultura, la biografia d’“alguna flor de santedat que en aquella època perfumaven la solitud dels claustres” i la construcció de rellotges de sol. La vacuïtat, o potser no, de la seva existència és la que desgrana la prosa límpida d’Oliver, com si, en efecte, ens oferís els fruits menuts d’una magrana, descolorits, d’un rosa pàl·lid, ben diferents dels encesos de vermell. Encara que de sobte ens sorprengui amb la rotunditat d’una constatació miraculosa esplèndidament corrosiva: “El pare Amengual anotava un nou capítol (...) Poncelles camperoles acostumades al roure del matí i al silenci de les pastures (...) de menudes havien rebutjat espontàniament el pit matern en dies de dejuni”.
A la recerca de les fonts d’Oliver i confinada a Mallorca, on la corrosió de la pandèmia es nota molt menys i la vida flueix a un ritme dolç, d’horabaixa tranquil, he trobat un llibre força curiós: La vida prodigiosa y ejemplar de la Venerable Madre Sor María Dionísia Bernarda Gómez. El seu
Les narracions de Miquel dels Sants Oliver són una delícia en aquests temps desassossegats
autor és el frare carmelita Pedro Tomás Cifre. A més de la biografia de la fundadora de les caputxines de Mallorca, ofereix en un apèndix un resum de les vides d’altres “distinguidas religiosas del convento”. Moltes d’aquestes verges mallorquines van mostrar vocació religiosa des dels seus primers anys i alguna abans de balbotejar mama, papa, o ba, ba, ba, va exclamar: “Vull ser capuxineta”, com anota amb goig el pare Cifre de sor María Leonor Montaner, el sentit l’obediència de la qual la portava a saltar per la finestra més propera quan la mestra de novícies la cridava des del jardí del convent. Encara que semblés que les caigudes havien de ser mortals de necessitat mai es va fer cap mal perquè els àngels la prenien entre els seus braços i, en un obrir i tancar d’ales, la portaven fins a terra, on la deixaven amb exquisida suavitat seràfica.
El pare Cifre es refereix “a les sereníssimes perles i precioses margarides tancades en les petxines o religiosos claustres formats amb la rosada i foc celestial”. Si ens fiéssim únicament del que conta, hauríem de suposar que les monges dels convents mallorquins de llavors pertanyien al repertori del naïf més estricte, però si consultem altres textos d’època, des de Cronicones fins a Anales, observem que aquestes flors de silenci tenien un capteniment molt més decidit, quasi com Teresa de Jesús, i eren capaces de plantar-li cara al bisbe o al mateix virrei sense fer embuts.
Les edulcorades llegendes de les flors claustrals, que sens dubte han calat de manera més profunda que les dades objectives conservades per la història, difoses per un esperit aferrissadament patriarcal, a vegades tan soterrat com inconscient, han contribuït a fer palesa una imatge ridícula de moltes d’aquelles dones que van triar el convent com a alternativa a una vida potser menys lliure. Considerar-les mig beneites o infantils era una manera més de dominar-les per part dels seus confessors. Cal investigar força en aquest sentit sobre les flors de silenci.