I els bacteris?
Per culpa del coronavirus, he deixat de veure un amic escriptor que, aproximadament cada sis mesos, anava al centre de malalties venèries de Drassanes –no gaire lluny d’on visc– per fer-se unes proves que li permetessin continuar amb la seva dinàmica vida social o, arribat el cas, interrompre-la momentàniament.
No és que la por de la Covid-19 –que suposo que també– hagi paralitzat la seva activitat. És que, en baixar un 66% el contagi de malalties de transmissió sexual (MTS) a Catalunya entre el març i l’octubre –dades oficials del Ceeiscat–, els eficaços epidemiòlegs de Drassanes han estat traslladats a l’hospital Vall d’Hebron, per a la lluita contra la pandèmia.
Jo trobo a faltar les xerrades amb el meu amic i, encara que li recriminava la falta de precaució, em sentia atret pel seu elaborat discurs intel·lectual sobre les MTS. Em va fer descobrir, per exemple, la performer britànica Bryony Kimmings, que, infectada ella mateixa, va portar el seu provocatiu xou per les clíniques sexuals més destacades del Regne Unit. Recordo que repassàvem llistes d’escriptors afectats pel mal francès, de Shakespeare i Baudelaire a alguns noms actuals, per descomptat sense contrastar (com si fóssim en una tertúlia televisiva). El meu amic fantasiejava que un dia li passés com a Bécquer, que va acabar casant-se amb la filla del metge que li tractava les purgacions, de nom Casta. Jo contraatacava els seus somiejos brandant exemples com el de James Joyce, que, després d’una visita el 1904 als bordells de Nighttown, va contreure una sífilis que amb el temps li devoraria l’estómac i els ulls, i encomanaria la dona i la filla. Aquella malaltia bacteriana era la que donava més de si; encara guardo l’exemplar d’una de les nostres fonts, l’estudi de Deborah Hayden Pox. Genius, madness, and the mysteries of syphilis, que tracta casos com els de Nietzsche o Hitler (ah, què hauria passat si, una fosca nit vienesa, el jove Adolf no hagués contret aquella malaltia, justament d’una prostituta d’origen jueu).
Encara que els casos estiguin baixant, haurien de reobrir el centre d’MTS de Drassanes. No només perquè, segons llegeixo a la revista El Quinze, perjudica greument els col·lectius més vulnerables del Raval, sinó perquè, a més, tinc por que, si això s’allarga, el proper cop que vegi el meu amic, ja hagi posat seny a la seva vida i em parli de la hipoteca o de l’estructura de la seva pròxima novel·la. Escoltar les seves peripècies, dues vegades l’any, era una de les meves escasses diversions.