Raons per estar contents
Per animar-me una mica al principi del confinament vaig llegir La pesta, d’Albert Camus, i Diari de l’any de la pesta, de Daniel Defoe. Va funcionar millor un llibre que vaig llegir fa unes setmanes, La humanitat: una història esperançadora, d’un holandès anomenat Rutger Bregman. L’únic problema va ser que em va fer sentir culpable de ser periodista.
Pot semblar curiós explicar-ho mentre continuem al purgatori viral, però l’irrefutable punt de partida de Bregman és que els éssers humans no hem estat mai millor. Si la gent no s’ho creu, com confirmen totes les enquestes a tot arreu des de dècades abans de la pandèmia, té molt a veure, segons Bregman, amb la visió pessimista del món que emetem els mitjans. Em consola pensar que no tot és culpa nostra. Està científicament demostrat que les males notícies venen més que les bones.
Si cada dia gairebé tots els diaris del món publiquen en portada les últimes xifres de morts i contagis del virus deu ser perquè això és el que demanen els nostres estimats lectors. Què farem quan la pandèmia s’acabi? Com compensarem l’absència d’una dieta tan comercialment viable? Se m’acut que la solució seria seguir el patró actual i adoptar el costum de publicar les xifres de totes les morts de cada dia, siguin de càncer, del cor, de tuberculosi, de malària o d’accidents de trànsit. El material és abundant. Multiplicarien les actuals xifres de mort coronaviral per un factor de 40.
I servirien per continuar alimentant la falsa creença que tant desagrada a Rutger Bregman. Continuarem pensant que el món se’n va a fer punyetes quan la realitat és que, fins i tot tenint en compte el factor Covid, vivim l’era més pròspera, més segura i més saludable des del naixement del primer Homo sapiens. Les estadístiques confirmen, i Bregman no és l’únic que ho assenyala, que les malalties, la pobresa i les guerres afligeixen moltíssima menys gent avui que fa mig segle.
Però l’holandès va més lluny. La seva “idea radical”, com diu a la primera pàgina del llibre, és una idea “negada per les religions i les ideologies, ignorades pels mitjans de comunicació i esborrada de les cròniques de la història mundial”, una idea “tan intrínseca a la naturalesa humana que ha passat desapercebuda”. La seva idea radical és que “en el fons la gent és força decent”.
Bregman es passa la resta del llibre basant la seva tesi en fets. Explica els resultats de múltiples estudis psicològics que demostren que la bondat humana supera la malícia, d’investigacions encoratjadores que s’han fet a les presons, d’aquella nit de Nadal del 1914 quan els soldats britànics i alemanys van interrompre la carnisseria per cantar-se nadales, intercanviar tabac i jugar partits de futbol.
Jo ja sospitava de la meva experiència com a periodista que Bregman tenia raó. Per exemple, a Belfast, durant el conflicte entre protestants i catòlics, la veritat que poques vegades explicava era que la major part de la ciutat funcionava normalment i la gent convivia en pau. Quan vaig cobrir les guerres de l’Amèrica Central em centrava en les matances i en els assassins, però la major part dels ciutadans d’El Salvador, Nicaragua o Guatemala, fins i tot dels combatents, eren nobles.
Gairebé tot el que he escrit durant gairebé quatre dècades com a periodista ha ressaltat la crueltat, l’egoisme, l’estupidesa, l’avarícia, la vanitat o la ignorància de l’espècie. Durant l’últim mes he gaudit d’allò més malparlant de Donald Trump, que encarna tots aquests defectes i més. M’he aturat a reflexionar de tant en tant, estupefacte, sobre com tants milions d’habitants d’un país tan afortunat, fora d’això, podrien haver triat votar tal espècimen com a president.
Però el que de vegades vaig pensar, i tampoc no vaig escriure, quan recorria territori trumper per Pennsilvània en vigílies de les eleccions és que l’enorme majoria d’ells i elles devien ser individus, com diria Bregman, força decents.
No tinc cap motiu per opinar, deixant de banda el deliri polític a què han sucumbit, que els gairebé 74 milions de votants de Trump són pitjors persones que els gairebé 80 milions que van optar per Joseph Biden. Si m’atropellés un cotxe, estic segur que els habitants de Punxsutawney, Pennsilvània, vindrien a ajudar-me amb la mateixa alacritat, o més, que els de Nova York o San Francisco.
Bregman va escriure el seu llibre abans que aparegués el virus. Però, fins i tot avui, em penso que continuaria veient motius per a l’esperança. Primer, sembla que hem trobat una vacuna en menys d’un any quan fa només unes quantes dècades hauríem trigat molt més. D’altra banda, els periodistes correm a publicar històries sobre joves troneres que no fan gens de cas de les normes de la distància social, quan la veritat és que l’enorme majoria ha demostrat la mena d’altruisme que se’ls demanaria en temps de guerra.
Que no s’oblidi mai: en aquesta època de plaga, tan singular que les seves víctimes mortals tenen una edat mitjana de més de 80 anys, són els joves els que se sacrifiquen, els que s’han quedat sense l’alegria que toca a la seva edat, els que patiran més les conseqüències econòmiques dels beneïts confinaments. Recordem-ho: els joves estan sent més que decents.
La bona notícia és que la tendència dels últims 10.000 anys o més és positiva i segurament no passarà gaire temps fins que la humanitat recuperi els nivells de benestar sense precedents de què ha gaudit la generació que avui és la més vulnerable al coronavirus.
Per acabar, una altra bona notícia, una que hauria estat portada amb tambors i trompetes arreu del món, si no fos que la pandèmia ens ha obsessionat tant que hem perdut el sentit de la proporció. La vaig trobar, mig amagada, a The Times de Londres divendres. Una investigació que s’ha conclòs fa poc en un hospital de Boston indica que prendre suplements de vitamina D i mantenir un pes normal redueix les possibilitats de contreure el càncer “avançat o letal” fins a un 38 per cent.
Considerin això: el nombre global de morts per càncer el 2018 va ser de 9,5 milions, sis cops més dels que segurament moriran per la Covid el 2020 (en van quasi 1,4 milions fins ara). O sigui, la vitamina D i el menjar sa podrien salvar dues vegades més vides que la vacuna contra el virus.
Finalment, demano disculpes. Escric tot això per trencar el protocol malastruc que exigeix la meva feina i compartir el moment d’esperança que em va donar llegir el llibre de Rutger Bregman. Però, editors i lectors, no es preocupin: el servei normal es reprendrà ben aviat.
Continuem al purgatori viral, però vivim en la millor era de la història humana
En aquesta època de plaga són els joves els que se sacrifiquen, els que estan sent més decents