La gestió no és secundària
Dissabte de la setmana passada La Vanguardia va publicar un parell d’entrevistes amb els dos contendents en les primàries de Junts per elegir candidat a president de la Generalitat. Tots dos presentaven com a objectiu la independència i la gestió solvent de la cosa pública. Però amb matisos. Damià Calvet proposava “de fer la independència des del bon govern”. I Laura Borràs advertia que “seria dramàtic no tenir fixat aquest horitzó [de la independència] i estancarse en la gestió”.
Estancar-se en la gestió? És dolent, això? Estancar-se significa aturar-se. Per exemple, s’estanca un curs d’aigua que queda clos i a continuació perd netedat i transparència. De l’estancament a la podridura hi sol haver un pas. Estancat és, doncs, un concepte de connotacions negatives. I estancar-se en la gestió podria ser quelcom similar.
Tot i que no ho hem de veure així necessàriament. Al contrari. Subordinar la bona gestió a objectius polítics pot ser un error que afecti tots els ciutadans. Ho és, de sortida, perquè desatén l’establert a l’Estatut, que a l’article 30 reconeix el dret dels ciutadans a una bona Administració. I, a l’article 68, atribueix al Govern la direcció –i per tant la responsabilitat– de l’acció política i de l’Administració de la Generalitat.
També és un error atesa l’experiència dels darrers anys, en què el Govern ha actuat sovint amb criteris i mètodes més propis de l’activista independentista que no pas del polític institucional, contribuint a polaritzar la societat catalana (cosa que, per cert, no preveu ni aconsella l’Estatut). És, a més, un error, segons hem comprovat recentment, perquè aquest activisme en el poder ha repercutit, i no pas per bé, en el dia a dia dels ciutadans. Quan això succeeix, la confiança que han de suscitar els governants es va evaporant. I la vida ja és prou complicada perquè des del poder la compliquin una mica més.
Borràs deia en aquella entrevista que compta amb la força de la gent independentista. (També deia que Torra és un president “enyorat”, la qual cosa converteix la candidata en una vident sense comparació, encara que això seria un altre tema). Aquesta gent a la qual al·ludeix Borràs és un suport digne de consideració. Ara bé, el compromís del governant no és només amb els seus correligionaris. És amb tothom. I aquest tothom –terme que, a diferència de gent o poble és, per definició, omnicomprensiu i inequívoc– inclou els ciutadans que tenen drets i deures, paguen els seus impostos i esperen la millor gestió dels que es postulen per administrar-los. És a dir, inclou també els ciutadans que no volen veure els seus fills estudiant en barracons. Ni la seva gent gran engrossint les llistes d’espera per a una operació quirúrgica la demora de la qual pot ser fatal. Ni els familiars de malalts de coronavirus suplicant un llit o una plaça d’UCI en un hospital desbordat. Ni es volen veure a si mateixos renegant davant la pantalla a l’hora de consultar un web de la Generalitat per socórrer autònoms amb problemes que es col·lapsa al cap de poca estona d’entrar en servei i només distribueix ajuts a un de cada quaranta sol·licitants. Dit en altres paraules, la gestió pública no és quelcom secundari. Ni de bon tros. Ha de ser la prioritat. A molts els hi va la vida.
Qualsevol govern fica la pota. Els d’aquí i els d’allà. El que fa la diferència és la freqüència amb què es fica. I, també, el marc estructural en el qual es produeixen aquestes ficades de pota, cosa que a Catalunya es relaciona amb una política de retallades molt diligent en temps de crisi i insuficientment corregida en els de recuperació. I també amb les lluites caïnites en l’àmbit del Govern, que són estèrils però estropellen la coordinació i l’eficàcia administratives.
Plantejar la independència –o un altre projecte polític– com a recompensa a una bona acció de govern té la seva lògica. Perquè el futur no comença amb la independència, com sosté Borràs, sinó amb una acurada i irreprotxable gestió del present. Un govern no s’acredita afirmant que és millor que el del país veí, sinó demostrant-ho dia a dia. La pregunta seria si el Govern en el qual participa JxCat –els que antigament es van acomodar al pactisme pujolista i ara només persegueixen la ruptura– està suscitant prou confiança. Perquè, de fet, la independència sembla ara mateix més lluny, i la pregonada solvència del Govern queda diluïda per les ineptituds i els desajustos. Mentrestant, la fatiga democràtica segueix avançant.
D’aquí tres mesos hi haurà eleccions a Catalunya, i aquesta mateixa independència que s’allunya se’ns tornarà a presentar com el remei a tots els nostres mals. Uns mals que l’independentisme atribueix sense dubtar-ho a l’Estat, però en què la seva quota de responsabilitat existeix i creix de mica en mica.
Subordinar la bona gestió a objectius polítics pot ser un error que afecti tothom