Amazonejant
L’alcaldessa Colau diu que no comprem a Amazon, “en absolut”, mentre ens convida a freqüentar el petit comerç dels nostres barris respectius, tan necessitat a causa de la feliç pandèmia. ¿Saben què va ser el primer que vaig fer després de llegir en aquest diari el missatge de la senyora alcaldessa? Doncs encarregar quatre llibres a Amazon, quatre llibres de i sobre George Orwell: el volum dels seus oeuvres que acaba de treure La Pléiade (1.664 pàg., 66 €), i els assajos sobre l’escriptor de George Woodcock (424 pàg., 20 €), Jean-Claude Michéa (336 pàg., 21 €) i Bernard Crick (720 pàg., 29 €). En total, al voltant de 2.500 pàgines que em penso llegir en un ai aquest Nadal. És a dir, que serà el meu regal de Reis.
No soc cap assidu i menys un fanàtic d’Amazon. La meva comanda orwel·liana és la segona que faig a aquest gegant des de començament d’any: el primer va ser el romanzo d’Antonio Scurati sobre Mussolini, en italià, la seva llengua original. És probable que a Jaimes, la “llibreria francesa de Barcelona” (València, 318), una de les meves llibreries, m’haurien pogut aconseguir tota la meva comanda orwel·liana o una part, com altres cops, però no estava segur que m’arribés uns dies abans de Nadal, i, a més, si us he de ser sincer, em moria de ganes de portar la contrària a la nostra alcaldessa. Qui s’ha pensat que és aquesta senyora, per més alcaldessa que sigui, per dir-me el que he de fer i el que no? Agrairia a la senyora alcaldessa, que és tan veïna del meu barri com jo, que es preocupés de posar una escala mecànica al metro de Verdaguer, d’encarregar a qui correspongui de podar d’una vegada per sempre els plàtans del passeig de Sant Joan, que té unes branques que topen amb la finestra del meu despatx, i de, a més de posar multes als cotxes mal aparcats, encarregar a la seva policia que s’ocupi dels bojos que es llancen amb els patinets elèctrics amunt i avall, al mig del passeig, espantant els pobres i indefensos vianants.
Pel que fa als petits comerciants... Doncs, mireu, senyora alcaldessa, al meu barri no hi ha cap llibreria com la Jaimes, la Laie o La Central on pugui trobar llibres en francès, en anglès, en italià... O pugui sol·licitar una comanda d’un romanzo de Scurati o d’un assaig sobre Orwell. Hi ha, sí, alguna llibreria, com ara l’Obaga, al carrer Girona, entre Còrsega i el Rosselló –i a què vaig dedicar una La Terrassa el 2 de desembre del 2018, amb motiu de la seva inauguració–, on compro algun llibre, com ara, fa un parell de setmanes, Encargo (Anagrama), la novel·la de Berta Marsé que m’encanta i que acostumo a regalar als meus amics, i on també acustumo a encarregar algun llibre que em desperta la curiositat, com ara La trama mortal (Renacimiento), l’assaig d’Eloi Grasset sobre Pere
Gimferrer y la política de la literatura (1962-1985) i que vaig devorar dijous a la nit (molt interessant). I a més d’aquesta llibreria hi ha alguns petits comerços que acostumo a freqüentar des de fa més de 30 anys. Desgraciadament n’hi ha més d’un que ha desaparegut, fins i tot molt abans de la pandèmia, però, per sort, encara continuo comprant els meus filets de bou a L’Avi David, la carnisseria del Rosselló, entre el passeig de Sant Joan i Bailèn. Jo no compro els meus filets a Amazon, senyora Colau, de la mateixa manera que compro els meus formatges al Múrria, a València cantonada Llúria, i els meus Sacher al Sacha, a la plaça Adriano, perquè ja va tancar la Baylina, la centenària o gairebé centenària bona pastisseria del barri, igual que va tancar la peixateria Membrado, fa poc més d’un any. Torno a dir, senyora alcaldessa, jo no soc cap assidu i encara menys un fanàtic d’Amazon, i a part d’algun llibre que el pugui demanar per a l’estiu vinent, no se m’acudiria demanar res a Amazon, tret d’un whisky rar, desconegut, que em cridés l’atenció. Total, que es pot comprar a Amazon i alhora ser un assidu del petit comerç del teu barri.
PS. I ara, oblidem-nos de la senyora alcaldessa, d’Amazon i del petit comerç del meu estimat barri i anem a la plaça Francesc Macià on, els dijous, acostumo a anar a buscar la premsa estrangera. Doncs bé, aquest dijous, al meu quiosc, hi faltaven un munt de revistes. El quiosquer em va parlar de no sé quins problemes que havia tingut el proveïdor; total, que vaig agafar un taxi i me’n vaig anar al passeig de Gràcia. El quiosc de la cantonada amb Mallorca estava tancat, de manera que vaig anar caminant fins a Aragó i el d’allà, ves per on, també el vaig trobar tancat. Em va fer mandra continuar fins al quiosc d’El Corte Inglés i vaig agafar un taxi que pujava pel passeig de Gràcia. El taxista em va dir que n’agafés un de la parada, a Aragó (banda mar), gairebé a la cantonada amb el passeig. Jo li vaig dir que m’era impossible. “Per què?”, em va preguntar el taxista, i jo li vaig dir que, per coses de l’edat, havia d’entrar als taxis amb la cama esquerra i que a la parada d’Aragó m’era impossible, perquè el taxi es trobava aparcat entre un carril de bicicletes i, a la seva dreta, és a dir per on jo havia d’entrar, circulaven els cotxes a tota pastilla en direcció a l’estació de Sants. El taxista no només em va acollir sinó que em va donar la raó i junts vam estar malparlant durant el trajecte cap al passeig de Sant Joan sobre qui és el guapo, o la guapa, que se li acudeix col·locar una parada de taxis al mig del carrer Aragó. Com, tornant a la plaça Macià, la parada de taxis que ja fa anys que és en aquest lloc i on abans de pujar-ne a un has de vigilar que no t’agafi una bicicleta... per la dreta o per l’esquerra.
Qui s’ha pensat que és, aquesta senyora, per més alcaldessa que sigui, per dir-me què he de fer i què no?