Pantoja i l’aura fosca

OLIMP. Atès que Espanya és monàrquica per tradició, també ho és en les seves distraccions. Ens atreuen les sagues familiars a la política, el periodisme, l’art i el circ. O sigui, a la televisió. Fa mig segle una humil mossa arribava al tron del cant popular, tutelada per la seva senyora mare, i avui les frondoses branques de la seva genealogia inunden pàgines de revistes i hores de televisió. És Isabel Pantoja, que durant anys ha trepitjat tots els terrenys del mite, ja que el fatum si es posa, es posa: riquesa, èxit popular, casament de tauromàquia, banyada amb què la mort sembra ous a la femoral ferida. Hi ha vídua, sang, toro i or. Hi ha llums i espant, muleta i estoc, i cançó. Hi haurà amant bigotut amb poder a Marbella i terror de micròfons. I un fill consentit a qui de petit vam veure la galta aixafada en una tanca de filferro, després tatuat i dolentot, bergant de Velázquez i donjoan de minibar i amant de matalàs de cotxera, i dj d’ocasió, i concursant illenc amb gota, i ja pare i marit que vol assentarse el cap: i què hi ha millor que matar la mare?!, que al pare el va matar el toro. És Kiko Rivera, amb germana adoptada, dos germanastres toreros, cosina Anabel i tito Agustín. Surt fa dos divendres a la tele i relata el seu dolor íntim: la seva mare és una bruixa pèrfida, mentidera i rapaç. Ho ha descobert després d’obrir certa cambra secreta del casalot matern (“Cantora”) i trobar-hi l’aixovar torer del pare mort, objectes sacres que corresponien en herència als seus germanastres. Pantoja, amagant-los, ha generat dolor en generacions successives (amb la mentida que els havia robat un lladre anònim). Drama olímpic! Té tot l’exigible: crueltat, roïndat, mentida, impietat i, sobretot, consanguinitat. Un bon drama ho és per familiar; això ho sabien els grecs i Shakespeare i ho sap Vasile, el nostre dramaturg de masses. Aquest catòdic Homero William Vasile continua amanint el drama: abans-d’ahir nit, a Cantora, la herencia envenenada (Telecinco, divendres nit) va sortir tia Teresa, cunyada de Pantoja per germana del torero mort. El testimoni de la cunyada es resumeix fàcilment: Pantoja va preferir córrer a l’hotel del seu torero mort per assegurarse el maletí (dins: els milions de la corrida i cosetes d’or) abans que anar a plorar el seu tebi cadàver. Una Pantoja que en una nit de sang vola entre vels negres de cobdícia ens confirma que és molt digna d’engendrar una estirp. L’emissió ha funcionat (26% de quota de pantalla) ajudada per una astúcia escenogràfica: el presentador (J.J. Vázquez) en penombres, igual que les graderies a la grega dels seus col·laboradors, sibil·les funestes del temple. (Ja no hi afegeix gaire cosa que ens revelessin que les maragdes que pengen dels lòbuls de tia Teresa... són bijuteria: Pantoja els va fer el canvi preceptiu abans de lliurar-les a la cunyada). Zeus-Vasile, al cim de l’Olimp, sap projectar ombres i engrandir l’aura fosca de la seva deessa Pantoja. I el teleespectador, arna al revés, vola cap a la foscor.

PALOMARES. Veig tertúlies audiovisuals sobre la imminent vacuna anti-Covid-19 i m’atreveixo a anticipar quina imatge succeirà un dia d’aquests aquella de Fraga a la platja de Palomares: un ministre es vacuna davant de les càmeres. – @amelanovela