La misericòrdia i un nou ecumenisme
Fa poc el papa Francesc sorprenia el món parlant del dret dels homosexuals a estimar com a persones normals, com si no hi hagués hagut tants segles de prejudicis i odis. No es va limitar a referir-se a documents de l’Església que exhorten a tractar amb “simpatia” la gent LGBT però exigint-los una abstinència sexual de per vida. No oblidaré mai com un catòlic homosexual em va interpel·lar amb una pregunta: “Per què haig de considerar un mal una relació d’amor, fidelitat i ajuda mútua per a tota la vida?”.
El suport del Papa a les “unions civils” (no pas al “casament”) de gent LGTB i un atansament humà a ells ve de fa temps. He estat esperant les reaccions dels enemics conservadors del papa Francesc a les seves paraules. Seran noves “correccions filials” per part d’un grup de teòlegs conservadors, i dubtes i objeccions per part d’alguns cardenals, com va passar amb l’encíclica Amoris Laetitia?
El Papa no és un revolucionari entestat a canviar la doctrina de l’Església. La misericòrdia és la clau per comprendre la seva personalitat i la seva reforma. No canvia normes escrites ni enderroca estructures externes, sinó que transforma la pràctica i la vida. No canvia l’Església des de fora sinó des de dintre, mitjançant l’esperit de l’Evangeli; és una revolució de la misericòrdia.
El papa Francesc no canvia dogmes, ni tan sols els documents de l’Església que representen “productes” caducats des de fa temps i esdevinguts tòxics. El Concili Vaticà Segon tampoc no va anul·lar les condemnes de la llibertat de consciència, de premsa i de religió, sinó que va elaborar un nou document vinculant (la constitució Gaudium et spes) que incorporava aquests valors com a part integrant del seu ensenyament.
Però aquests canvis en el comportament i l’estil pastoral van fer que una sèrie d’estructures i de formulacions oficials s’anessin “esvaint” amb naturalitat.
Fins i tot aquests dies, en què el coronavirus està matant tanta gent, no puc deixar de pensar amb preocupació en una altra pandèmia, la del fonamentalisme i el fanatisme. Veient alguns partidaris catòlics de Trump, haig de lluitar contra una temptació d’escepticisme: un diàleg ecumènic dins de l’Església catòlica és veritablement possible? El diàleg interreligiós, especialment amb gent reflexiva i educada, vingui d’on vingui, em sembla més fàcil que no pas amb gent que combina la religió amb populismes i nacionalismes i s’enfurisma quan sent la paraula diàleg. Durant mig segle he viscut el gran somni d’unir tots els que creuen en Crist. Avui, per a mi, aquest somni es va esfumant. Hi ha diferències que considero insuperables –i aquestes diferències no estan entre les Esglésies, sinó dins d’elles–.
Definitivament no deixaré pas l’Església, on continuaré trobant-me amb gent amb aquestes idees. També jo soc fal·lible i propens a l’error. Tot i això, lluito amb el dubte de si no és temps de deixar enrere els esforços per l’ecumenisme de “tots els cristians” i concentrar l’energia a aprofundir en un ecumenisme fructífer (de comunió, sinergia i enriquiment mutu) entre la gent que reflexiona, tant creients com no creients.
Recitem el mateix Credo i les mateixes pregàries al Senyor, però temo que vivim en universos paral·lels. Comparteixo les paraules del cardenal Martini: No em fa por la gent que no creu; temo més la gent que no pensa. Però la línia divisòria entre la gent que pensa i la que no ho fa no és idèntica a la que hi ha entre la gent amb estudis i sense estudis; no proposo pas una “religió elitista per a intel·lectuals”. La diferència rau en un lloc molt més profund, en el “cor” de la gent, en les seves preguntes ètiques i espirituals. Potser podríem evitar un cisma si ens repartíssim les tasques: que uns atenguin les necessitats dels creients que anhelen les seguretats del passat i d’altres escoltin les crides de Déu en els “signes dels temps” que venen. De vegades medito sobre si avui ens trobem en una situació semblant a la de l’apòstol Pau, que va deixar que Jaume, Pere i altres apòstols venerables continuessin el seu ministeri entre els jueus cristians (una església que no va tardar a acabar-se) i va portar el cristianisme naixent a un context cultural obert, cosa que va donar lloc al que avui anomenem cristianisme.
El papa Francesc ens mostra una comprensió de l’evangeli i una actitud cap a la Creació i la gent que potser apunten profèticament al que demà anomenarem cristianisme. La identitat cristiana no està arrelada en la immobilitat sinó en el moviment de l’Esperit que actua en la història per dur-nos cap a més profunditat. No defenso pas un culte acrític a la personalitat i les idees del papa Francesc, sinó una cultura de discerniment espiritual i de valors que portin al cor de l’evangeli i a respostes valentes i creatives als “signes dels temps”.
El Papa no canvia l’Església des de fora sinó des de dins, amb esperit evangèlic; és una revolució de la misericòrdia
Potser no cal buscar l’ecumenisme de “tots els cristians”, sinó de la gent que reflexiona, siguin creients o no creients