Fins a l’Everest i més enllà
Hi ha unes quantes aproximacions diferents a la vida de Jan Morris. La pregunta de “què ha fet aquesta escriptora per merèixer un obituari?” té diverses respostes possibles. Aquí en deixem algunes: perquè com a periodista va donar l’exclusiva de la conquesta de l’Everest el 1953, i, de fet, era l’última persona viva d’aquella expedició. Perquè va visibilitzar amb la seva pròpia experiència la lluita dels transsexuals i perquè descrivia les ciutats amb una honestedat exquisida.
Morris, que va morir divendres a Gal·les amb 94 anys, es deia James i era un home quan el 1953 va integrar l’expedició que portaria fins al cim de l’Everest Edmund Hillary i Tenzing Norgay, primers conqueridors del sostre del món.
El reporter, de 27 anys, va aconseguir una de les grans fites del periodisme comunicant en exclusiva l’esdeveniment als lectors del Times de Londres. La seva gesta no va ser una prova de perícia alpinística (no va pujar més enllà del campament base), sinó un exemple de sagacitat.
Tement que el seu missatge des de l’Everest fos interceptat per la competència, Morris va redactar un text en clau a la pesada màquina d’escriure que havia arrossegat durant el viatge: “Neu en males condicions, stop, camp base avançat abandonat ahir, stop, esperant una millora”, unes paraules que a la redacció del Times van ser contrastades amb un codi prèviament pactat i que calia llegir així: “Cim de l’Everest assolit el 29 de maig per Hillary i Norgay”.
Un noi es va emportar el missatge corrent Khumbu avall i la resta ja és història.
Morris podia haver dedicat la vida a recrear aquella gesta, com van fer altres personatges que van aconseguir ser al lloc i el moment adequats, però la seva vocació exploradora el va apartar del camí trillat.
El reporter, que durant la Segona Guerra Mundial havia servit com a oficial d’intel·ligència a Itàlia i Palestina, va emprendre als seixanta el seu repte més difícil. Va ser el 1964, quan va començar un tractament hormonal per canviar de sexe, un procés que va culminar el 1972 amb una operació quirúrgica a Casablanca.
La seva decisió, que va servir per donar visibilitat a la lluita dels transsexuals, està argumentada al seu llibre El enigma, publicat en castellà per RBA. En aquesta obra diu que “pel meu compte havia arribat a la conclusió que el sexe no era una divisió, sinó un continu, que gairebé ningú no pertanyia completament a un sexe o un altre, i que la infinita varietat de gradacions subtils que s’estenien des d’un extrem fins a l’altre era un dels fenòmens més bonics de la naturalesa”.
La seva dona, l’Elizabeth, es va tornar a casar amb Morris quan es va passar a dir Jan.
La desaparició de Jan Morris també és una notícia trista per als milions de lectors dels seus articles al Financial Times i dels seus llibres de viatges, en especial de les guies de ciutats. D’entre aquestes guies potser la més coneguda és la dedicada a Venècia, una ciutat que ja havia visitat durant la guerra. La
Venècia de Jan Morris és una aproximació molt particular a una ciutat glossada per escriptors de tota època i condició.
Al pròleg apareixia una autèntica declaració d’intencions: “La meva descripció de Venècia és altament subjectiva, romàntica i impressionista, menys d’una ciutat que d’una experiència. És Venècia vista a través d’uns ulls en particular en un moment en particular”. És una constant de la biografia d’aquesta lluitadora: una aproximació honesta i entusiasta a un món canviant.