Telèfons
Tinc un amic que per mantenir-se en l’anonimat però parlar de si mateix comença el relat de les seves anècdotes dient: “Jo tinc un amic que...”. No és un truc gaire original, però és efectiu perquè sempre deixa l’interlocutor en aquell terreny movedís entre la realitat i la ficció.
Aquest amic periodista m’explicava l’altre dia, un dels últims amb els restaurants oberts, que després d’uns anys que s’ha dedicat a altres tasques, amb menys contacte amb fonts, gabinets i caps de comunicació, ara torna a “fer carrer”. Davant un pollastre rostit en un restaurant de la Diagonal, va alertar que s’han estès “com les cotorres de Kramer” –aquests ocells de vol nerviós que han colonitzat Barcelona i suposo que altres llocs– tota una sèrie d’aplicacions i dispositius que a priori li fan molt més fàcil la feina.
Recordava que, fa uns anys, amb sort, constància, rigor i honestedat –crec recordar que va dir aquestes quatre qualitats– podies tenir el telèfon particular d’alguna font important. El guardaves “com un tresor”. Allà el podies localitzar en cas d’urgència, a les nits, els caps de setmana. Fins i tot –jo ni ho recordava– hi havia les guies telefòniques, amb la ciutadania ordenada alfabèticament i el número de casa seva. Ara bé, els personatges importants no hi apareixien: negociaven amb la companyia i els n’eliminaven. Ara, a banda que canviem de domicili amb més freqüència, va dir, gairebé ningú no té telèfon a casa, i gairebé ningú no el fa servir.
La qüestió és que, amb els horaris desdibuixats, i no només per la pandèmia, la necessitat de parlar o d’entrevistar gent a qualsevol hora del dia, qualsevol dia de la setmana, està permetent al meu amic fer-se una nova agenda: de mòbils.
En aquesta nova etapa professional, va ampliar,
Fa uns anys, amb sort, podies tenir el telèfon particular d’alguna font important: el guardaves com un tresor; avui...
s’ha sorprès de dues coses: d’una banda, de la facilitat amb què obté el mòbil de càrrecs d’una certa importància; de l’altra, de la disciplina soviètica amb què se sotmeten a les directrius dels seus caps de comunicació. No tots, celebra ell.
Ara per mitjà del WhatsApp sap si estan en línia o quan va ser l’última vegada que es van connectar, i amb això de vegades estudia o sospesa el millor moment i la millor manera d’abordar-los. Primer acostuma a enviar un watsap per preguntar si és bon moment per trucar. De vegades, va dir, deixa el WhatsApp obert amb un xat amb una font i quan veu que està “en línia” li escriu o li truca.
El meu amic també vol remarcar que molts d’aquests alts càrrecs avui són dones. “Molts més que abans”, promet.
Després hi ha Twitter, Facebook, Messenger o LinkedIn, que li han servit per trobar gent en pocs minuts. El correu electrònic, això sí, s’ha convertit “en un abocador”, va definir...
Passa, va dir al final del dinar, que no tot són avantatges. Com a periodista no pots trucar a algú amagant el teu número, de manera que tu tens el telèfon de fonts importants, però aquestes tenen el teu. Per tant, ara, cada vegada que publica alguna cosa somia que, si ha comès un error, a l’altra banda del WhatsApp algú està observant si està “en línia” mentre sospesa si li truca, encara que siguin les sis de la matinada o diumenge.