Història de dues ciutats cocapitals
Aprofitar el projecte de l’Hermitage per crear un marc de relació cultural entre Barcelona i Sant Petersburg, dues ciutats que exerceixen de cocapital i tenen trets comuns, hauria estat més productiu que no pas perdre’s en disquisicions de curta volada.
La resistència de l’Ajuntament a aprovar l’Hermitage barceloní no sembla que s’hagi estovat. I això malgrat que els seus promotors han subscrit acords de col·laboració amb la UAB, el Barcelona Tech City, el Reial Cercle Artístic o els veïns de la Barceloneta, i malgrat que ja ha remès l’animadversió cap al projecte per part de l’ecosistema cultural local. La idea continua en via morta. Mentrestant, s’estén la sensació que la Barcelona post-Covid-19 necessitarà molts estímuls i missatges positius per remuntar una depressió de dimensions inconcebibles.
S’ha debatut molt sobre la ubicació i sobre la naturalesa d’un projecte que, certament, té més de centre d’art que no pas de museu, i que a la part artística continua escapçat des de la desaparició de qui l’havia de dirigir, el científic Jorge Wagensberg. Ara bé, s’ha obviat l’opció d’ampliar el focus per situar aquest equipament en la perspectiva d’un nou marc de relacions entre Barcelona i Sant Petersburg, dues ciutats que porten la cultura als gens i que en determinats moments de la història han viscut processos que mantenen una certa similitud.
Els paral·lelismes culturals entre les dues ciutats van ser el motiu d’un debat organitzat per Casa de Rússia a Barcelona, en el marc de Read Russia, en què, per part russa, van participar els escriptors de Sant Petersburg Ielena Txijova i Andrei Astvatsaturov i el traductor Aleksandr Txernosvitov, i, per part barcelonina, la directora de l’entitat organitzadora, Anna Siliunas, i l’autor d’aquest article. El tema era La ciutat com a text. Sant Petersburg i Barcelona en l’obra creativa dels escriptors contemporanis russos i catalans.
Les dues ciutats exerceixen o han exercit, cadascuna a la seva manera i en funció del període històric, de cocapitals als seus països respectius. Si els 600 quilòmetres entre Barcelona i Madrid els salva un tren que només tarda dues hores i mitja, per cobrir els 635 que separen les dues ciutats russes tan sols s’inverteixen tres hores i mitja gràcies al ràpid Sapsan. Si Barcelona és la capital mediterrània, Sant Petersburg és la capital del nord o del Bàltic. Si a Espanya rivalitzen el Liceu i el Teatro Real, a Rússia ho fan el Mariinski de Sant Petersburg i el moscovita Bolxoi.
Si després de l’exili republicà del 1939 es va produir l’arribada massiva a Barcelona d’immigrants de la resta d’Espanya –i més endavant, de gent de tot arreu quan la ciutat es va convertir, als seixanta i setanta, en un focus de llibertat i creativitat–, Sant Petersburg va viure un procés semblant.
Ho explica Ielena Txijova, autora que té traduïda al castellà la novel·la El tiempo sin ventanas (Debolsillo): “Durant la
Costa d’entendre tanta oposició a un centre d’art de l’Hermitage en aquesta Barcelona tan deprimida
Segona Guerra Mundial van morir a Leningrad més d’un milió de persones i hi va haver un milió d’evacuats. No tots hi van tornar; l’Estat va fer el possible perquè no tornessin. Als anys seixanta es va intentar recuperar la intel·liguèntsia, un procés complex. I aquí intervenen els immigrants. Venien a les ciutats grans deixant enrere una vida terrible a les regions.
“La cultura va renéixer als seixanta a Sant Petersburg amb una aportació important dels immigrants”
Van fer molt per recuperar Sant Petersburg després de la guerra; van posar molt de part seva en el tema cultural. La veritable cultura de Sant Petersburg es va acabar abans de la guerra, però, igual com l’Au Fènix, va renéixer de les cendres als seixanta amb una aportació molt important dels immigrants”.
Salvant totes les distàncies, aquell enriquiment cultural gràcies a persones arribades de fora agermana dues ciutats que tenen en comú haver patit fortes destrosses durant les guerres del segle XX. Si Barcelona va ser, durant la Guerra Civil, la primera gran ciutat del món que va patir un bombardeig aeri sistemàtic (per part de l’aviació de la Itàlia feixista), Leningrad va estar 900 dies assetjada per les tropes de l’Alemanya nazi.
Un altre tret comú del llegat cultural de les dues ciutats és una certa mirada immisericordiosa per part dels seus propis escriptors. Una cosa és què s’opina des de fora –i en això tant Barcelona com Sant Petersburg han sortit sempre molt afavorides a la foto– i una altra de ben diferent com la tracten els autors locals.
De Barcelona els seus autors sovint n’han destacat la sordidesa dels seus barris més bohemis, la seva condició de ciutat de conflicte o l’ambient malsà de l’última postguerra. I de Sant Petersburg? Diu Andrei Atsvatsaturov: “A Puixkin no li agradava gaire la seva ciutat; només cal llegir el poema El genet de bronze. Ell preferia els pobles. Gogol també va escriure en un to negatiu sobre l’avinguda Nevski o sobre la nit de la ciutat, quan el Dimoni cremava fanals per mostrar la seva naturalesa. El Sant Petersburg de Dostoievski és igualment fosc i tràgic...”. “Per Dostoievski, hi havia poques ciutats amb tantes influències fosques sobre l’ànima humana”, rebla Txernosvitov.
La relació d’aquestes dues ciutats amb les seves respectives capitals també suggereix paral·lelismes curiosos. “Es diu –afirma Txijova– que hi ha un complex de la persona de Sant Petersburg, que en el fons té enveja del moscovita . Quan diem que a Sant Petersburg som persones serioses de pensament profund mentre que els moscovites tenen vent al cap significa que estem acomplexats. Ara bé, no puc estar d’acord amb la idea que la vida de Sant Petersburg és la vida d’una ciutat de segona, per bé que és cert que els poders de Moscou la van intentar convertir en una ciutat de segona”.
A algú li evoca alguna cosa, aquesta mena de discurs?
En definitiva, hauria estat molt interessant que s’aprofités la iniciativa privada d’obrir a Barcelona una franquícia de l’Hermitage per aprofundir en la relació entre totes dues ciutats. Per exemple, es podria haver intentat convèncer els promotors que només amb una gran implicació del museu dida tindria sentit donar llum verda al projecte. Que altres ciutats hagin estat incapaces de garantir que el seu Spútnik de l’Hermitage sigui un centre d’art de primer nivell amb accés privilegiat als fons ingents d’art del Palau d’Hivern no implica que Barcelona no ho pugui aconseguir. Tot i que per a això caldria implicar-s’hi a fons.