Els contes de comiat de Zafón
‘La ciutat de vapor’ recull onze relats on l’autor de ‘L’ombra del vent’ dona noves claus sobre la seva tetralogia
L’esperada novetat pòstuma de Carlos Ruiz Zafón (1964-2020), apareguda aquesta setmana, és La ciutat de vapor (Columna/Planeta), que recull per primera vegada el conjunt dels seus contes. Es tracta d’onze relats, tres dels quals totalment inèdits, i la resta, publicats al seu dia a La Vanguardia i el Magazine, així com en edicions no venals de Planeta i fins i tot als vasos d’una cadena de restaurants mexicans dels Estats Units.
Una vegada acabada la tetralogia del Cementiri dels Llibres Oblidats, Carlos Ruiz Zafón va seure, a la tardor del 2016, amb el seu editor, Emili Rosales, per abordar l’edició dels seus contes. Va participar en el projecte, i fins i tot va escollir la foto de portada, una imatge de Martí Gasull en què es veu la locomotora d’un tren que travessa el Portal de la Pau, a la zona del port barceloní, mentre alguns vianants s’afanyen a creuar per no ser envestits per la màquina, que expulsa vapor. “És la foto que anava a sortir a El laberint dels esperits –revela Rosales– fins que vam trobar la de Gabriel Casas del contraplà d’un nen a l’aparador d’una llibreria, i vam decidir deixar aquesta per als contes. Zafón era un gran aficionat a la fotografia i cuidava molt aquest aspecte”. Tot i això, la salut no li va permetre posar títol al volum, que Rosales justifica a partir de diverses referències de les novel·les (“Al cap de poc, figures de vapor, pare i fill es confonen entre la gentada de la Rambla, els seus passos perduts per sempre en l’ombra del vent”, es llegeix a la primera novel·la de la sèrie), així com de l’atmosfera general, una ciutat plena de boires, més propera en aquest aspecte al Londres de Dickens que a la realitat mediterrània. Al conte Gaudí a Manhattan, a més, l’arquitecte català exclama: “Això sí que és arquitectura, feta de vapor i de llum!”.
Els tres primers contes són absolutament desconeguts fins ara. A Blanca i l’adeu i Sense nom descobrim aspectes lluminosos i sòrdids de la infantesa de David Martín, personatge essencial d’El joc de l’àngel, el segon llibre de la sèper rie. Martín s’adona que la seva capacitat d’explicar històries atreu l’atenció de la Blanca, una nena dels inaccessibles “barris alts”, i el lector intueix perfectament com i per què decidirà convertir-se en escriptor (potser aquí hi ha alguna cosa del mateix Zafón, també?). Hi té un gran protagonisme el barri de la Ribera i la basílica de Santa Maria del Mar, així com el Cementiri de l’Est, al Poblenou.
El tercer conte, Una senyoreta de Barcelona, està protagonitzat la Laia, una noia que es prostitueix però que, sobretot, ho fa adoptant identitats d’altres noies mortes, per satisfer els seus clients, que les troben a faltar. “És un altre dels seus temes, els personatges que s’oculten sota una identitat falsa”, apunta Rosales.
L’editor destaca que el conjunt dels relats “porten llum al Cementiri dels Llibres Oblidats, explicant-ne per exemple la construcció, amb un arquitecte que ve de Constantinoble i que ha ideat la biblioteca perquè l’emperador l’oculti al seu palau, que és a punt de caure”. El pas de Cervantes per Barcelona, en companyia d’una jove amant, també aclarirà algunes qüestions.
L’últim relat, Apocalipsi en dos minuts, és brevíssim i va ser escrit originalment en anglès per a The cultivating thought author series, relats impresos en vasos de cafè i bosses de la cadena de menjar mexicà Chipotle, un projecte sota la
El lector assisteix a alguns episodis de la infantesa de David Martín, i comprèn per què es fa escriptor
direcció de Jonathan Safran Foer. Està ambientat a Nova York, com l’anterior, Gaudí a Manhattan, on el reusenc porta el seu projecte de gratacel curvilini a la Gran Poma.
En algun cas –com les explicacions de l’origen del Cementiri dels Llibres Oblidats– es tracta de textos que Zafón havia escrit inicialment per incloure’ls a les novel·les, però que no li van encaixar.
Rosales descarta en principi que apareguin llibres nous als calaixos de l’escriptor “per la manera com treballava. A mi em va explicar el projecte sencer de la tetralogia l’any 2000, quan tot just havia acabat d’escriure el primer llibre, L’ombra del vent, i va trigar 16 anys a desenvolupar-lo. No tenia cap altre projecte semblant en marxa”.