L’àlbum de tota una vida
El coronavirus i els efectes i conseqüències que té en tots els àmbits són inabastables, i encara que sigui un tòpic dramàtic a hores d’ara, el musical és un dels més afectats i, alhora, un dels que més ho reflecteixen. I en aquest escenari general el flamant doble àlbum de Nick Cave podria ser una de les bandes sonores més adequades. És de fet un àlbum gravat en viu durant la filmació d’una performance tot sol amb un gran piano a l’Alexandra Palace londinenc al juny, després que la Covid-19 li impedís fer una gira amb els Bad Seeds. Ell sol, amb les seves reflexions i rellegint en clau nua algunes perles del seu repertori gloriós. I com a tercer protagonista, el buit i el silenci.
Amb tot, la seva aposta per un àlbum d’aquestes característiques s’emmarca perfectament amb l’enfocament que ha tingut la seva obra els últims anys. Ha posat en primer pla el Nick Cave més de carn i ossos que l’incontenible creador i intèrpret roquer d’altres temps: des de documentals molt sensibles a proximitat real a les xarxes socials passant pel monumental àlbum Ghosteen, realitzat fa un any amb els Bad Seeds i molt determinat per la tràgica mort del seu fill Arthur. Intens, reflexiu i dominador com pocs del seu espai escènic (sigui un escenari, l’orquestra o la butaca i el teclat del piano), Cave elabora l’obra sonora més inquietantment íntima a partir de 22 peces conegudes (amb especial atenció a l’àlbum The boatman’s call del 97) i d’una novetat titulada, ves per on, Euthanasia.
En la que és sens dubte la seva obra més personal fins ara, l’MC no dubta a emprendre un camí sonor que beu del funk, del pop dels seixanta o fins i tot del jazz i el reggae . Aquestes armes li permeten crear unes líriques confessionals i sorprenentment introspectives.
Relaxant, temps mitjans, detallista, una obra smooth que realça el to i la intensitat justa de la veu de Boada, acompanyada puntualment per Elena Gadel, Eric Verdaguer i Alessio Arena. Sensible i còmplice coproducció del polivalent Kquimi Saigi.
Detingut hedonísticament en el temps, Casado continua mirant músiques i sensibilitats transatlàntiques, sobretot brasileres però sempre amb la sensibilitat i la naturalitat com a vehicles (Cuerpo y alma), encara que sigui amb una imperfecció bonica.