El banc de les llums
El Banc d’Espanya té el seu art. Molt per sobre de la cambra cuirassada que a 35 metres de profunditat atresora gran part de les reserves d’or del país, la monumental seu bancària exhibeix una de les col·leccions artístiques més importants i menys conegudes d’Europa. Un conjunt de pintures, dibuixos, escultures i objectes decoratius, amb uns lluminosos però en general ignorats orígens a l’Espanya il·lustrada del segle XVIII que contrasten amb la imatge de búnquer opac que l’entitat projecta. Ara, més de 235 anys després, el banc mira de donar nova llum al seu ric patrimoni.
La principal guardiana i conservadora de la col·lecció, Yolanda Romero, ens mostra amb orgull aquest altre tresor de l’entitat oficial de les finances de l’Estat. Ho fa arran de la publicació del catàleg raonat amb la reproducció de 1.400 de les més de 4.000 peces que formen el conjunt. El compendi, fruit de cinc anys de treball de documentació amb l’afegit de 22 articles dels principals especialistes del país en cada una de les èpoques i estils concernits, s’ha editat en tres grans volums, però també està disponible al web a través del portal patrimonial que s’ha creat alhora.
“Vaig venir aquí fa cinc anys amb la missió d’obrir plenament al públic la col·lecció del banc”, proclama la historiadora de l’art responsable de l’operació, procedent del Centro de Arte Contemporáneo José Guerrero de Granada, la seva ciutat. I de seguida llegeix una cita del pintor i teòric Anton Raphael Mengs que li agrada esmentar en aquests casos: “Si la noblesa, els rics i les comunitats opulentes d’un país no entren en la idea de fer obres i de difondre així el gust de les Arts a la Nació, les Arts s’extingiran per falta d’aliment”.
Al despatx de Yolanda Romero s’accedeix per una massissa porta blindada de fabricació anglesa i noble escut que ella obre amb un cert esforç, com el que se suposa que està fent per donar aquest total accés del públic als valuosos fons no financers de l’entitat espanyola. La col·lecció, diu la nostra guia de luxe, és “una autobiografia de la institució” al llarg dels 238 anys d’existència si comptem des del dia de la seva fundació com a Banco Nacional de San Carlos, el 2 de juny del 1782, sota la protecció del rei Carles III.
A les seves funcions bàsiques com a emissor de cèdules o bitllets amb ple reconeixement, i com a pagador del deute exterior i responsable dels contractes de subministrament a l’Exèrcit, el primer banc oficial del país va assumir des del primer moment la missió de promoure les arts mitjançant la compra d’obres als millors creadors del moment. Un objectiu que l’organització va mantenir sempre. De manera que el col·leccionisme “forma part del seu ADN”, assenyala la conservadora.
El primer i més important capítol biogràfic d’aquest tresor inestimable de l’entitat està escrit sobre tela als vuit retrats de Goya penjats a la sala dedicada a l’aragonès. Hi ha Carles III; Francisco Cabarrús; José Moñino y Redondo, comte de Floridablanca; Miguel de Musquiz, comte de Gausa i ministre d’Hisenda; Miguel Fernández Durán y Ló
pez de Tejeda, marquès de Tolosa; Vicente Joaquín Osorio de Moscoso, comte d’Altamira; José del Toro-Zambrano, i Francisco Javier de Larumbe. Són els noms clau de la creació del banc. L’impuls fundacional més directe va ser de Cabarrús, el seu primer director, i dels comtes de Gausa i Floridablanca; val a dir que Goya es va pintar a l’autoretrat d’aquest darrer. Tret d’aquesta última tela i la de Muzkiz, que l’entitat va comprar als anys vuitanta i noranta del segle passat, els altres els hi va encarregar el mateix banc en el seu moment.
Les vuit teles van ser crucials per a la carrera de Goya. I el del rei va marcar “un canvi crucial en el seu estil”, assenyala Romero. L’aragonès va pintar Carles III–un any abans de la seva mort– com si fos “un camperol”; amb un realisme inusitat als retrats reials; amb la cara cremada pel sol en les seves hores de cacera. I amb una expressió simpàtica dins de la “tendra lletjor” que, segons l’experta en el pintor i exconservadora del Prado Manuela Mena, l’artista veia en el monarca. El retrat de Carles III comparteix paret amb el del comte d’Altamira, el potentat Vicente Joaquín Osorio de Moscoso, dotze vegades gran d’Espanya, senyor de mil quatre-cents pobles amb les seves hisendes i director biennal del Banco de San Carlos. Goya el va pintar amb certa compassió respecte a la seva petita estatura, que va dissimular asseient-lo i estenent les seves cames fins al terra (el viatger anglès lord Holland el va descriure com “l’home més petit que he vist mai en societat i més petit que algun dels nans que s’exhibeixen pagant”).
La figura del ric i petit comte queda davant les de Floridablanca i Cabarrús, amb una ornamentada taula de govern de Ferran VII –i al damunt, un bust del comte d’Aranda– al centre de la sala i per tant entre les dues parets. Arroyo i Mena imaginen Cabarrús i Osorio de Moscoso prolongant des dels seus retrats les discussions que van haver de mantenir a les reunions de la cúpula del San Carlos.
“Com més possessions s’ajuntin en una mà, menys bé s’administraran i aprofitaran (...) I disminueix la suma de les produccions territoridegons als per a l’Estat de resultes de les primogenitures i de la seva acumulació”, va deixar escrit l’il·lustrat Cabarrús, sempre crític amb la noblesa.
La galeria de retrats reuneix més de cent quadres de monarques, caps d’Estat, directius del banc i altres personalitats del país. A més de Goya, entre els autors sobresurten pintors com Mariano Salvador Maella, Federico de Madrazo, Antonio María Esquivel o Joaquim Sorolla. Diu Javier Portús, conservador del Prado i col·laborador principal del catàleg, que aquest centenar de quadres és “un dels millors conjunts que hi ha per estudiar l’evolució del retrat oficial a Espanya des del final de l’edat moderna i durant tota l’edat contemporània”.
La visita guiada per Yolanda Romero continua per l’antic menjador del banc, decorat per un tapís enorme de Leyniers i un preciós paravent xinès del segle XVIII, amb una obra mestra de Juan van der Hamen, Ceres o Pomona i Vertumne, en un dels murs. També pengen tres dels seus cèlebres boa la sala següent, que presenta una obra insòlita de Sorolla al sostre: Voltaire explicant un dels seus contes, un altre punt de llum. La més gran i la més lluminosa obra d’art del Banc d’Espanya és tot i així el mateix edifici de la seva seu central, encarat a la font de Cibeles al seu xamfrà de confluència entre el carrer d’Alcalá i el Paseo del Prado. El disseny és dels arquitectes Eduardo Adaro i Severiano Sainz de la Lastra, que el van entregar l’any 1891). Exuberants vitralls amb tots els símbols i deïtats de les arts i del treball, del comerç i les ciències, tamisen i acoloreixen la claror exterior des del sostre i les parets d’una Escala d’Honor construïda amb llargs esglaons d’una sola peça en marbre de Carrara. Les vidrieres es van encarregar a la casa Mayer de Munic, una de les millors del moment. Des del vitrall superior, la deessa de la Fortuna reparteix monedes d’or envoltada de les tres gràcies i les tres parques, representatives de la riquesa i la pobresa.
Però la més lluminosa i espaterrant de les vidrieres de l’edifici és la que, amb colors més suaus i disseny ultramodern, cobreix el Pati d’Operacions erigit a la primera ampliació de la seu, la qual es va encarregar a José Yárnoz Larrosa el 1927 i es va executar els anys següents sota els paràmetres de l’art déco. La construcció es va desenvolupar per tant durant la depressió que va seguir el crac del 1929: tota una paradoxa tenint en compte el significat d’impuls al desenvolupament que es va voler donar a l’immoble.
Amb les seves escenes d’exaltació de l’agricultura, el mercat, la indústria i les comunicacions, els ornaments de la luxosa coberta, a càrrec de la prestigiosa casa Maumejean, transmeten un missatge de progrés que la nostra guia tradueix així: “Només a través del treball i de la tècnica podrà l’home tirar endavant”.
Sota l’al·legòric ensostrat, una esvelta columna il·luminada pels quatre costats marca el pas del temps mitjançant altres rellotges que ens permeten veure quina hora és des de qualsevol punt d’aquesta plaça on els ciutadans solien comprar, vendre o canviar diners.
Les estructures de ferro, murs de pedra i terres de marbre de l’antiga nau de fabricació de bitllets i sobretot de la biblioteca instal·lada al primitiu pati d’operacions són una ostentació de bellesa i solidesa sota la planta noble dels despatxos i sales de juntes. I tampoc aquí no hi ha foscor.
I arribem a la sala del xamfrà de Cibeles, acabada de remodelar. Aquí, una gran exposició comissariada per Manuela Mena i la mateixa Yolanda Romero honorarà els propers mesos l’esperit primigeni del banc en el segle de les llums. El seu títol: 2.328 rals de billó. Goya i l’origen de la col·lecció del Banc d’Espanya, amb xifra al·lusiva al cost del primer retrat encarregat al gran mestre pel banc, el 1875: el del director José del Toro-Zambrano. La sala es convertirà llavors en espai permanent d’exposicions. “En principi en celebrarem dues a l’any, cada una amb quatre mesos de durada”, indica la conservadora de l’entitat. Així el Banc d’Espanya, que ja rep uns 17.000 visitants a l’any majoritàriament amb cita prèvia i en grup, obrirà definitivament el seu art al món i deixarà de ser només, o almenys ho semblarà, el búnquer de l’or i els secrets. I tornarà a ser el que els seus fundadors van voler que fos pel que fa a la cultura: el banc de les llums.
Els fons, amb més de 4.000 obres, resulten de 235 anys d’impuls a les arts instituït sota el signe de la Il·lustració
El Banc d’Espanya visibilitza la rica col·lecció d’art amb un potent catàleg i un ambiciós programa d’exposicions