El futbol es va apagant
Costa molt de veure un bon partit de futbol. Del Barça i de tots els grans. Fa temps. Probablement massa.
Compareixen els jugadors, primeres figures, i en les prèvies es fantasieja amb el gran espectacle que vindrà, però és més un acte de fe, o bé un engany premeditat a l’audiència, perquè el cert és que poques vegades arriba. Algun llampec aïllat. Poc més.
L’absència de públic treu energia al futbolista, que se serveix de l’atmosfera com a element activador, ja sigui a través de l’amor (juguem a casa) o l’odi (juguem fora). Això ha desaparegut, i el buit de l’envàs actua com un bromur inhibidor d’emocions i nervis addicionals. Que ho diguin a Simeone, un jonqui amb síndrome d’abstinència sense la seva grada blanc-i-vermella. I tot i així va guanyar.
A aquesta malenconia ambiental cal afegir-hi l’irracional nombre de partits a què se sotmet als futbolistes, la majoria internacionals. Aquesta última aturada ha estat un desastre. Tres partits, alguns d’oficials i altres d’amistosos. Amistosos, sí, el súmmum de la insensatesa.
En plena pandèmia. De Jong, un futbolista desvergonyit i amb un aspecte vistós fa uns mesos, avui és un tipus pàl·lid. Sense llum. L’holandès, per cert molt digne com a central, es va queixar l’altre dia per jugar tants i tants partits. També ho va fer el madridista Kroos, un alemany igualment poc propens a la queixa. Serà en va. Els sindicats de jugadors són de pacotilla. No hi ha voluntat real de frenar aquesta lenta però implacable liquidació. Els llums del circ es van apagant i no se’n volen adonar. Ni els de dalt, recaptadors, ni els de baix, extraordinàriament ben remunerats.
Repassem la llista de lesionats les últimes dues setmanes a tall d’alerta. Sergio Ramos, Canales, Sergio Busquets, Gerard Piqué (es tem el pitjor), Sergi Roberto... Van caient com a mosques.
Ahir va perdre el City i van empatar el Madrid i fins i tot el Bayern. El Barça, inanimat, va caure al Metropolitano. L’equip de Koeman va ser una ànima en pena. Per tot el que s’ha dit en aquest article, però també perquè no hi ha goma d’enganxar que recompongui tantes peces trencades. Pocs jugadors com
El Barça es va moure com una ànima en pena, sense convicció, amb Messi i Griezmann deprimits
Messi i Griezmann encarnen el moment de l’equip. Éssers depressius un per inadaptació i l’altre per esgotament, anímic i físic, després de tants anys donant-ho tot.
Messi va transmetre tristesa. El seu compromís amb el Barça potser trontolla però preocupa més que perilli el que manté amb la pilota, irrompible des que regatejava cadires a casa seva de Rosario. Se sorprèn la gent del seu esgotament, quan el que hauria de cridar l’atenció és que encara aguanti després de 15 anys d’alt rendiment.
El partit al Metropolitano va durar 15 minuts. Un anada i tornada prometedor que va resultar un miratge. El partit es va acabar quan Ter Stegen, que se suposa que és l’element més cerebral de la plantilla, es va passar de frenada. I el va rematar el malestar que va deixar la lesió de Piqué. Només Dembélé es va rebel·lar davant una derrota que va semblar escrita. Dembélé, sí.