Del cel et cauen els claus
El Barça ha entrat en el període que Rubén Blades va explicar com ningú: “Si naciste pa’ martillo, del cielo te caen los clavos”. Al Metropolitano, li va anar malament tot el que li podia anar malament. Inexpressiu en el seu joc, feble en les dues àrees i amb una tossuda volença a l’error, va sortir danyat en tots els aspectes. Va perdre el partit, i probablement qualsevol esperança d’èxit en el campionat, i va perdre Piqué. És una època de desgràcies al Barça, les del futbol quan ve de cul i tot es converteix en un horror, però també pel decadent procés que ha seguit el club els últims anys. La situació d’interinitat actual no ajuda a pensar en la recuperació. Semblava molt llunyana abans i l’abisme s’aguditza ara.
Aquest equip és el resultat d’uns quants anys, com a mínim de tres temporades, de pèssimes decisions. El Barça recorda els mecanos mal armats, aquella cosa picassiana de les figures desconjuntades, amb els ulls asimètrics, el nas descomunal, la boca torta i una expressió esfereïdora. No tenia un trànsit senzill de la màxima excel·lència al món terrenal del futbol, però no fins i tot al punt de gastar un dineral i desaprofitar cinc anys de fitxatges.
Tot aquell deficient procés es va observar en una alineació que va reunir veterans de mil batalles, dos o tres anys de jugadors comprats a preu d’or amb un rendiment decebedor i algun jove –Pedri concretament–, que apunta bones maneres, però encara no està en condicions d’assumir les enormes responsabilitats que demanda el Barça. És un equip mal barrejat, sotmès al pes del seu declivi, sense puixança i sense rumb.
En el millor dels casos, el Barça aprofita aquí i allà la qualitat dels seus jugadors més resolutius. Messi, que diu que està fart de la situació que viu, encara és la millor garantia. No és el jugador imperial que va acostumar el Barça a una vida de luxe, realitat que no impedeix de concentrar en Messi un altíssim percentatge del destí de l’equip en els partits. L’equip el busca amb desesperació quan els partits es tornen durs, complicats, sense horitzó, el tipus de matx que generalment proposa l’Atlètic.
Sense Ansu Fati, abatut per una lesió de llarga durada, no és fàcil trobar alguna solució que no passi per Messi. A hores d’ara, Dembélé és l’alternativa més fiable. Resulta que el davanter menys caracteritzat per la seva fiabilitat s’ha convertit en l’únic que convida a l’esperança. És un mal símptoma, sens dubte. Totes les altres coses sonen a buit. El Barça s’ha tornat epidèrmic, rares vegades espanta. Sí, va gaudir d’alguna ocasió, però fins i tot les oportunitats tenien aire treballós, sense punch i sense confiança.
Sense gol, no hi ha manera d’ocultar el problema del joc, representat per uns migcampistes amb una tendència insofrible a la superficialitat. No hi ha vigor, ni idees, en la versió que coneixem de Pjanic i De Jong. El neerlandès, que arribava per propulsar el futbol d’atac de l’equip, acostuma a acabar com a lliure en la majoria dels partits. Tampoc no és Koeman en aquell lloc. Koeman era lent i rígid, però tenia una personalitat impressionant, un coneixement perfecte del joc i peu d’or. Quan els seus defectes s’estaven a punt de manifestar, estirava mal raïm. Sabia enganxar. De Jong no recorda en res el seu entrenador. Tot i que no va fer grans coses, l’Atlètic va ser un equip adult, amb ullal. Va especular en la primera part amb els errors del Barça, que van ser nombrosos. El de Ter Stegen en el gol va ser de màxima categoria. Va venir precedit per un mal control de Piqué, però l’excel·lent porter alemany es va passar de la ratlla a la seva festiva sortida. Va passar en l’últim minut del primer temps. Des d’allà van començar a ploure claus sobre el Barça. Tot li va anar malament.
Aquest Barça és el resultat d’uns quants anys, com a mínim de tres temporades, de decisions pèssimes