Una fusió passada de voltes
Una llarga negociació segueix l’anunci precipitat del Sabadell i el BBVA
Una esgarrifança va sacsejar dilluns els centres neuràlgics del sistema bancari quan el BBVA i el Sabadell van emetre els seus comunicats confirmant que havien iniciat converses per a una possible fusió. Els informats sabien que les coses no eren encara suficient madures per fer anuncis públics, asseguren fonts coneixedores de l’evolució dels esdeveniments i implicades en el seu rumb. El Sabadell, per exemple, tenia previst firmar l’endemà un acord amb els sindicats sobre reducció de plantilla, que finalment es va descartar. El calendari inicialment previst pels presidents, Carlos Torres (BBVA) i Josep Oliu (Sabadell), en cas que les negociacions avancessin, era fer l’anunci a l’entorn de l’últim tram del desembre. Una vegada divulgat, qualsevol desenllaç que no fos l’acord seria un problema.
Per això, les paraules del conseller delegat del BBVA, Onur Genç, dos dies després, dimecres, refredant les expectatives i obrint el ventall de possibles opcions de futur per al banc basc, es van interpretar com alguna cosa més que el moviment previsible per enfortir posicions en la negociació i aconseguir un preu millor o un altre avantatge. El cert és que encara queda molt abans de donar per tancada una fusió que els protagonistes no s’esperaven anunciar tan d’hora, malgrat que ja estaven en la fase de l’auditoria preventiva (comprovació de l’estat real) i l’intercanvi de dades confidencials entre els equips dels dos bancs. És imaginable llavors un desenllaç sense acord, és a dir, d’abandonament de la fusió?
Un malson, segur, per als gestors dels bancs, especialment per al més petit, el Sabadell, que hauria de donar més explicacions sobre el fracàs als inversors per intentar aclarir els motius d’aquest enllaç indesitjat. La revisió i l’anàlisi de les tripes dels bancs han posat de manifest alguns problemes greus o una realitat poc edificant? Aquesta seria la primera pregunta als mercats, que molt probablement castigarien de manera immisericorde, i també desigual, les accions del més petit dels dos bancs. De fet, si Oliu va acceptar, en ple estiu, endinsar-se en un procés que implica l’absorció de la seva entitat i la pèrdua de la independència, va ser precisament per l’evidència que els mercats no li estaven donant el temps que demanava per reduir costos i recuperar la rendibilitat de la fallida inversió al britànic TSB.
L’última dècada el Sabadell ha demanat als seus accionistes el doble de capital del que ara capitalitza en borsa.
Aquesta fusió, com l’encarrilada entre CaixaBank i Bankia, és un moviment defensiu dels bancs, que han d’afrontar l’estrenyiment dels marges en un context de segur creixement de la morositat a conseqüència de la
DESPRÉS DE L’ANUNCI
El banc català va haver de cancel·lar un pacte que firmava dimarts amb els sindicats
SUSPICÀCIES
Els reguladors veuen sempre amb recel les filtracions quan no hi ha acord imminent
pandèmia. El BBVA depèn en excés d’un mercat emergent, com és el de Mèxic, en un context de complexitat política creixent en aquest país, que li aporta entorn de la meitat del seu benefici total. El Sabadell és fort i competitiu al món de les pimes, precisament les que més estan patint i patiran en el futur els cops de la pandèmia sobre l’activitat econòmica.
Fins i tot amb efecte diferencial entre Catalunya i la resta del mercat espanyol, a causa de la duresa més important de les restriccions a l’activitat aplicades en la primera comunitat. Cap dels dos, doncs, no està en bones condicions per fer marxa enrere a un procés que els mercats han saludat amb eufòria, donant a entendre que ho veuen com una bona solució per aclarir les incògnites sobre el seu futur.
També és un escenari de malson el d’una marxa enrere per als reguladors, el Banc d’Espanya i el Banc Central Europeu (BCE), partidaris decidits d’aquestes operacions, sempre que el que s’anuncia s’executi finalment. En cas contrari, podrien haver d’utilitzar mecanismes no desitjables per evitar problemes majors. La ressaca de tornada és tan perillosa per a la banca com el clima d’incertesa sobre el seu futur. De fet, tant el Banc d’Espanya com el Banc Central Europeu, segons les fonts consultades, van mostrar el seu disgust quan Liberbank i Ibercaja van descartar, l’any passat, la seva fusió després de mesos de contactes. Els reguladors opinen que les diferències de valoració, un dels dos problemes en aquestes operacions, no justifiquen avortar-les quan han estat anunciades.
Una altra diferència entre la concentració de CaixaBank amb Bankia i la del BBVA amb el Sabadell és que en la primera hi havia sengles grans accionistes de referència capaços d’imposar criteris de fusió sense gairebé possibilitat de discussió per cap altre propietari d’accions. A la primera entitat, la Fundació La Caixa, presidida per Isidre Fainé, amb un 40% del capital. A la segona, l’Estat, a través del FROB, amb més d’un 60%. Per contra, en el cas del BBVA i el Sabadell, la dispersió de l’accionariat i la presència relativament preponderant dels fons deixa el camp més obert al debat per part d’inversors activistes en cas que l’operació no aparegui molt estructurada des del primer moment, assenyalen les fonts consultades.
El segon gran escull en les fusions, el repartiment del poder, es considera de menor entitat en aquest cas, en vista de l’enorme diferència de mida entre les dues entitats. El BBVA capitalitza unes deu vegades més que el Sabadell. A Oliu se li atorga una cadira al consell i, potser, una vicepresidència no executiva. El conseller delegat del banc vallesà, Jaume Guardiola, és un expert en absorcions i va arribar al Sabadell precisament del BBVA.