“Una data assenyalada”
Les finances catalanes, en perspectiva històrica
“El dia d’ahir marcarà una data assenyalada en la història de Barcelona i de Catalunya sencera”, escrivia Francesc Cambó a La Veu de Catalunya del 28 de desembre del 1920; d’aquí un mes farà cent anys.
La suspensió de pagaments del Banc de Barcelona va ser el que va motivar aquest pronòstic tan fosc. Expressió de la frustració de la burgesia catalana enfront de la seva decadència financera i bancària, just en el moment que la madrilenya i la basca es consolidaven com els eixos del poder econòmic, tant del moment com del futur.
Evidentment, no hi ha cap semblança entre la mala fortuna de la degana entitat barcelonina i l’absorció del Sabadell pel BBVA, tot i que es pot veure certa continuïtat històrica. El que va passar fa cent anys va engegar un procés de decadència que va covar en la burgesia local la frustració per la pèrdua d’influència financera i va alimentar l’anhel permanent de crear una autèntica “Banca catalana”.
Ho proposava Cambó al mateix article: “Aquesta crisi ha de significar el final de l’individualisme en la nostra organització bancària. Cal que d’aquesta crisi en sorgeixi el gran BancCatalà, amb tots els prestigis, amb tots els mitjans, amb totes les capacitats directores que li donin una fermesa a prova de totes les contrarietats; que acabi sent la roca incommovible sobre la qual reposi tota l’economia catalana”. Cambó no es va sortir amb la seva, com és ben sabut. D’altres ho van intentar després, amb un resultat idèntic, començant pel mateix Jordi Pujol, banquer abans que president de la Generalitat.
Ara, la dilució del Sabadell gairebé no ha despertat a Barcelona els clàssics debats sobre el declivi financer català. I això malgrat que un 30% de les empreses catalanes diuen que són clients del banc vallesà, un 61% entre les pimes que facturen fins a 10 milions. Resignació és el sentiment dominant.
El problema sempre va ser voler construir una gran banca catalana però poderosa a Espanya. Ja se sap que les finances es desenvolupen a gran escala gairebé des del seu naixement. Això ho van entendre des del principi els capitals madrilenys i bascos.
Cambó va buscar explicacions de psicologia social, l’individualisme del burgès català. L’historiador Jaume Vicens Vives ho va atribuir a la qüestió que no han fet anar mai grans capitals per l’absència de recursos naturals capaços d’engendrar indústries d’envergadura, de capçalera, com ara les mineres i siderúrgiques bàsiques. També per la llunyania de l’Estat.
Tot i això, la decadència bancària catalana que va posar de manifest el Banc de Barcelona i el Banc de Catalunya una dècada després va acabar establint les bases per a un model bancari alternatiu a Catalunya, el de les caixes d’estalvis. Es van convertir en el receptacle de l’estalvi popular, atret per la seva imatge de serietat i solvència. I així, una d’aquestes, La Caixa, va acabar interpretant, inopinadament, el centenari somni bancari de la burgesia catalana. Tot i que, esclar, no com s’havia pensat. Les caixes no van invertir en mitjanes empreses industrials catalanes, arraconades amb la crisi dels setanta, a diferència del model de Pujol amb
Banca Catalana, i en bona part traspassaven estalvi català a la resta d’Espanya, entre altres coses perquè en l’època, l’Estat franquista els imposava quotes d’inversió obligatòries en títols de deute públic.
La Caixa va optar per invertir en grans empreses vinculades via regulació al sector públic. Finalment, això va acabar arrelant en una espècie de gran corporació industrial que, després de la crisi financera del 2008, s’ha anat desdibuixant. Però, des de ja fa bastant de temps es va enfilar al primer lloc del sector al mercat espanyol. Ara ja és un banc, participat per una entitat de nou encuny, la Fundació Bancària La Caixa, que presideix Isidre Fainé.
L’actual banca globalitzada no entén de matisos locals o territorials, i menys en moments en què es busca una enorme massa crítica per compensar marges decreixents. Oliu no va explicitar mai que el seu projecte estigués plantejat en termes de banca catalana. Segurament, perquè en bona part, l’ombra de La Caixa ja era molt allargada i aquesta era la peça dominant; també perquè en l’època que a ell li va tocar presidir l’entitat bancària, aquest ja no era ni tan sols un objectiu plantejable. El gran capital no té cor, ni territori. I el financer és la seva expressió més depurada.
L’AFANY FINANCER
La burgesia catalana ha intentat moltes vegades crear el seu gran banc
LES CRISIS
Les històriques crisis bancàries van acabar propulsant les caixes com l’alternativa