Miguel Gallardo
Dibuixant
Miguel Gallardo torna amb una altra novel·la gràfica on aborda la seva vida, com ja va fer a Maria i jo, sobre la seva filla autista. Aquest cop el tema és dolorós: el tumor cerebral del qual l’han tractat en plena pandèmia i que dibuixa amb humor.
Tot va començar amb un “doloret simple” just abans de la pandèmia i ha acabat amb una novel·la gràfica en què Miguel Gallardo, el dibuixant de Makoki, explica amb humor el viatge a la lluna sense casc ni res que li ha provocat un tumor cerebral. Un glioma que li van extreure amb urgència a l’hospital de Sant Pau poc després del “doloret simple”, després de veure amoïnada la seva companya Karin com se servia gasosa sobre la paella o caminava escorat cap a l’esquerra. Va sortir de l’hospital... el dimarts 4 de març i en res mig món estava confinat. I com que Gallardo (Lleida, 1955) s’enfronta a la vida dibuixant, com en el popular còmic sobre la seva filla autista Maria i jo, ara publica Algo extraño me pasó camino de casa (Astiberri), en què aborda de manera divertida la seva malaltia i la
“No tenia tanta por de la mort com de la incapacitat. Després de la cirurgia vaig pensar: podré dibuixar?”
pandèmia. Gallardo es riu fins i tot de com s’assembla a Makoki quan li posen els elèctrodes, i en l’“apocalipsi vírica” troba un filó. El dibuixant somriu quan recorda que el 2020 volia parar una mica de la vida enfeinada... “Al final ha estat un any extraordinari en què he creat dues novel·les gràfiques. He fet el que volia, continuar dibuixant i creant, un bon any malgrat tot”, reflexiona.
“Ara estic bé, en recuperació, vaig deixar la químio i tinc revisions cada tres mesos, però físicament em trobo bé. Avui he anat a banyarme al mar, millor que això...” explica. I apunta que “el viatge a la lluna ha estat molt estrany”. “Apareix això i no tens explicació. Intentes buscar-la i com que no hi ha cap altre responsable a mà, et dones a tu la culpa. Per sort fent el llibre se’t treu bastant. La meva manera d’enfrontar-me a tot és dibuixant i explicant la història. Que és molt rara, perquè surto de l’hospital al març i ens confinen. De fet la pandèmia també ens cau sense explicació i sense poderhi fer res. Per això la vaig afegir”.
Que està fet, diu, “per provocar humor, és com m’enfronto amb el drama”, tot i que “hi va haver por perquè vaig tenir moltes nits per pensar a l’hospital, un lloc asèptic, blanc, estàs tancat entre quatre parets com si estiguessis al teu cap”. “No tenia tanta por de la mort com de la incapacitat. La meva preocupació quan em vaig aixeca va ser: podré dibuixar, moure’m? El meu cap serà igual després d’obrir-me la tapa del cervell? Fer dues novel·les gràfiques aquests mesos ha provat que sí”, riu. I recorda com va començar amb “un doloret molt tènue”. “Un dia vaig anar al parc amb la meva gossa i, assegut a terra, vaig tenir dificultat per aixecar-me. Em vaig espantar. Després reaccionava estrany i vam anar a urgències. M’hi vaig resistir, però la Karin va veure que no era broma. Els primers dies vaig estar en xoc. Ella agafa les regnes, fa l’ingrés, parla amb els metges. Jo hi era però com si no hi fos, no podia creure el que passava”.
Ja a l’hospital “feia balanç dels petits moments feliços de la vida que ens passen desapercebuts. Pensava quants me n’he perdut i em vaig prometre que si sortia d’aquesta estaria més atent a aquella felicitat quotidiana de la que ara ens hem vist tots privats. Ajuntarse amb amics, fer unes rialles, anar a un bar, passejar. Tothom s’ha vist una mica en la meva situació amb aquesta mala pel·lícula de ciènciaficció”. “Curiosament –diu– no vaig tenir por de la pandèmia, amb el que tenia ja n’hi havia prou. Tenia un salconduit per anar a radioteràpia a Sant Pau i convidava els amics a acompanyar-me a l’hospital, el lloc menys segur del món. I venien. Ha estat temps de solidaritat. I durant el confinament a Sant Pau no van parar, el personal era increïble, els sanitaris van fer la resta”. Fins i tot dibuixa la màquina donada per Amancio Ortega amb què el van tractar. “Vaig sortir disposat a comprar a Zara. Sigui el que sigui ell, gràcies a aquesta màquina m’han pogut tractar”. Contra els “moments negres”, diu, “el més important ha estat recuperar l’humor i les ganes de tirar endavant tenint les petites coses quotidianes. Recuperar el que es perd amb la químio, la gana, una metàfora de la fam per la vida. Sempre he estat curiós, anar als llocs, apassionar-me per tot. Això desapareix i t’has d’obligar a recuperar-ho”.
Ara vol acabar una autobiografia en còmic que retrata el temps que li ha tocat viure. I la setmana passada va estar amb la seva filla Maria a les Canàries després d’un any sense veure-la. “És una de les raons que em van mantenir allunyat de la idea de la mort, que de vegades sembla alliberadora. Ella és part del que m’ha mantingut aquí”.