La llarga ombra de Thatcher
La crisi financera, l’austeritat i el populisme de Johnson són llegat seu
És l’antítesi de la Frauohne Schatten (la dona sense ombra) de l’òpera de Richard Strauss. La seva llarga ombra –com la de la primera hora del matí o última hora del tarda– continua dominant la política i la societat britàniques justament tres dècades després de la seva caiguda, quan després d’onze anys al poder i la victòria en un trio d’eleccions consecutives, amb una política europea que disgustava amplis sectors del Partit Conservador, havia perdut el contacte amb la realitat.
“El meu gran èxit va ser Tony Blair”, va dir la Dama de Ferro abans de morir el 2013 a l’Hotel Ritz de Londres, on va passar els seus últims mesos de vida, quan ja l’exlíder laborista havia deixat també el poder. Volia dir que el seu principal llegat consistia a haver liquidat la socialdemocràcia i el col·lectivisme que havien estat una característica del Regne Unit, fins al punt de portar el Labour a renunciar al marxisme i a convertir-se en una formació de centre (i segons algunes opinions, de centre dreta), mentre convertia els Estats Units en l’epicentre de la política exterior del país, i traslladava el seu eix d’Europa a l’Atlàntic.
Juntament amb Clement Attlee (el creador de l’Estat de benestar i la sanitat pública britànics), Thatcher és la figura més influent que ha tingut el Regne Unit des del final de la II Guerra Mundial. I sens dubte la més divisòria i polèmica, perquè va dedicar la seva existència a destruir el que havia construït el primer ministre laborista que va succeir Churchill. Va desindustrialitzar el país, va arruïnar comunitats senceres de minaires, estibadors i treballadors de fàbriques tèxtils i d’acer que en el seu llenguatge “no eren productives”, va liquidar els monopolis estatals dels ferrocarrils, l’aviació, les empreses elèctriques, d’aigua i de gas, el telèfon, i va privatitzar tot el que va caure a les seves mans, sota el lema de “la societat no existeix, el que existeix són famílies i individus”.
Maggie, la primera dona que va arribar al 10 de Downing Street però no és cap heroïna feminista, està d’actualitat no només perquè ahir es van complir els trenta anys de la seva dimissió forçosa quan els mateixos membres del gabinet la van informar que li havien perdut la confiança, sinó per l’estrena de la quarta temporada de la sèrie The Crown, que mostra la seva peculiar relació amb la reina Isabel, primer d’absoluta inseguretat i més tard –després de la victòria a la guerra de les Malvines– de menyspreu, tot donant lliçons i gairebé escarnint la monarca quan es queixa que hi ha tres milions d’aturats i les finances nacionals són un desastre.
Encara avui Thatcher té tants admiradors com detractors, alguns dels quals celebren el dia de la seva mort. El populisme de Boris Johnson és la conseqüència lògica de la seva revolució conservadora (paral·lela a la de Ronald Reagan als Estats Units), igual com la crisi financera del 2008 va ser el resultat de la desregulació dels bancs que ella va emprendre, i del poder econòmic de la City a costa de les manufactures i indústries pesants. L’austeritat malvada de l’última dècada és filla seva. I l’actual estratègia de robar votants al Labour mitjançant el Brexit i la promesa d’igualar el nord pobre del país amb el sud ric recorda la manera com l’Ironlady va entabanar votants de classes obreres venent a
ECONOMIA Va desindustrialitzar el país, va tancar mines i fàbriques tèxtils i d’acer, i es va entregar a la City
preu de ganga els pisos de protecció oficial on vivien.
Els admiradors de Thatcher recorden com la Gran Bretanya dels anys setanta, fins a la seva arribada el 1979, eren un país disfuncional, el “malalt d’Europa”, dominat pels sindicats, amb unes empreses estatals escleròtiques que perdien diners, sense cap incentiu per a l’assumpció de riscos. I que ella, amb el seu puny de ferro, de manera brutal i insensible si es vol, sense atendre les conseqüències per als afectats i les seves famílies (sobretot a Yorkshire, Gal·les i Escòcia, on és odiada) va canviar tot això. Va donar curs a l’especulació, el consum i el materialisme.
Va destruir, però no va construir res a canvi, i les regions desindustrialitzades que ella va arruïnar són encara avui un erm, terreny adobat per al Brexit. L’esperit de camaraderia i solidaritat treballadora que hi havia no ha estat substituïda per res, impera la desolació més absoluta. Però malgrat el culte al lliure mercat i el cost de la renúncia absoluta a un sentit de responsabilitat social, només en dos dels onze anys del seu mandat (1987 i 1988) el creixement econòmic va superar el que s’havia registrat durant el mandat del laborista James Callaghan a finals dels setanta, i rarament les finances del país van tenir un superàvit. No creia en el consens, sinó en la divisió, ja fos en política inter
POLÍTICA EXTERIOR Va traslladar el seu epicentre d’Europa als EUA i va donar suport a dictadors com Pinochet
RESULTAT El país va passar d’una socialdemocràcia a ser un paradís del capitalisme neoliberal
na o exterior. Encara que feia anar una retòrica antieuropea, va aprovar l’Acta Única i no va fer res per revertir l’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea que havia orquestrat el també tory Edward Heath. Va contribuir a fer possible la primera guerra del Golf, es va resistir a la reunificació alemanya, va qualificar Nelson Mandela i els membres del Congrés Nacional Africà (ANC) de terroristes, va ser totalment indiferent a la vaga de fam de Bobby Sands (membre de l’IRA que va morir a la presó de Maze el 1981), i va donar suport políticament al general Suharto d’Indonèsia, a Saddam Hussein i al dictador xilè Augusto Pinochet.
Però el seu gran company de ball va ser el president nord-americà Ronald Reagan, que compartia la seva visió del món (liquidar el comunisme com sigui, cosa que van aconseguir) i de l’economia (que els rics siguin més rics perquè les engrunes que cauen de la seva taula arribin als pobres, una cosa que en realitat no es va complir mai).
El Regne Unit d’abans i després de Thatcher són dos països diferents, el primer una socialdemocràcia europea i el segon un paradís individualista i neoliberal partint del model nord-americà, partit en dos políticament i geogràficament, basat en els serveis financers, amb uns sindicats febles i un culte als diners com a suprem déu pagà. Abans d’assumir el poder, per malament que anés l’economia, només un de cada set nens era pobre.
Poc després de la seva arribada ho era un terç. Va deixar com a herència una desigualtat que trenta anys després el país encara no ha superat, ni tan sols amb l’interregne laborista de Tony Blair i Gordon Brown. El 1984 hi havia 184 mines de carbó obertes, on treballaven 170.000 minaires. El 1990 només en quedaven 2.000.
La guerra de les Malvines va ser el seu salvavides; sense guerra –i sense l’ona de patriotisme que va desfermar– potser no hauria sobreviscut a les crítiques. També la va ajudar el fet que durant el seu primer mandat, quan estava amb l’aigua fins al coll, el líder laborista fos Michael Foot, una persona decent però massa a l’esquerra per ser elegida.
Al final va caure per les divergències amb els seus ministres, per la política envers Europa, per intentar imposar un impost lineal (la poll tax), igual per a rics i per a pobres, i sobretot per la seva arrogància. Com sol passar li va clavar el punyal qui menys s’esperava, Geoffery Howe, que havia estat el seu ministre d’Economia i Exteriors, en un discurs electritzant als Comuns de quinze minuts el 13 de novembre. Nou dies després presentava entre llàgrimes la dimissió.