L’autocomplaença estratègica no és una opció per a Europa
L’elecció de Joe Biden com a pròxim president dels Estats Units ha suscitat esperances a Europa que la relació transatlàntica es torni a encarrilar. Però no ens hem d’acontentar amb una simple tornada al passat. Davant tants desafiaments nacionals i internacionals, els Estats Units només valoraran la relació transatlàntica en la mesura que aporti un valor real. I una Europa més forta, que assumeixi més responsabilitats globals, pot garantir que així sigui.
S’ha parlat molt d’aconseguir l’“autonomia estratègica europea”, però què significa això a la pràctica? L’autonomia no hauria de suposar una total independència o aïllament de la resta del món, sinó més aviat la capacitat de pensar per nosaltres mateixos i d’actuar d’acord amb els nostres propis valors i interessos. La Unió Europea necessita aconseguir aquest tipus d’autonomia, reforçant alhora les nostres aliances i preservant el nostre compromís amb el multilateralisme.
La UE s’enfronta a greus reptes estratègics en un context internacional tan polaritzat com l’actual, en què estan augmentant les rivalitats geopolítiques i la competència entre grans potències. Aquesta és la raó per la qual, com va afirmar en una ocasió amb contundència la cancellera alemanya, Angela Merkel, “els europeus hem d’agafar realment les regnes del nostre propi destí”.
Durant molt de temps, el debat sobre l’autonomia estratègica s’ha centrat principalment en temes de seguretat i defensa. Alguns van veure en aquest plantejament un intent de buscar alternatives a la cooperació en matèria de defensa al si de l’OTAN. D’altres van considerar, fins i tot, que s’havia posat en dubte el compromís d’Amèrica amb Europa i que ja podria estar en marxa una desvinculació més gran.
No hi ha dubte que l’OTAN ha exercit un paper indispensable en la seguretat europea. Tota consolidació de la capacitat de seguretat d’Europa s’ha de desenvolupar en el marc de l’aliança. Com han subratllat els successius líders dels Estats Units, Europa ha d’augmentar la seva pròpia contribució a la defensa, per fer front a la percepció que són només els Estats Units els qui financen la seguretat transatlàntica. Tot i que el govern de Biden implicarà un canvi de to i un enfocament menys conflictiu, cal esperar que, respecte a la despesa en defensa, exigeixi a Europa el mateix que els seus predecessors. Els interessos geopolítics fonamentals d’Amèrica no canviaran.
Afortunadament, la UE ja està treballant a diversos fronts per reforçar l’associació transatlàntica. En el marc dels esforços de la Cooperació Estructurada Permanent (CEP), els membres europeus de l’OTAN estan ajudant a curullar les llacunes en les capacitats de l’aliança i estan treballant per complir, el 2024, amb el seu compromís de gastar un 2 % del PIB en defensa. També cal destacar que la creació del nou Fons Europeu de Defensa (FED) representa un pas important cap a la millora de les capacitats de la indústria militar europea.
Però els reptes europeus en matèria de seguretat van més enllà de les competències tradicionals de l’OTAN. Des del Sahel i Líbia fins a la Mediterrània oriental, no són poques les crisis que exigeixen una resposta europea ferma. La tasca de la Unió Europea és definir una posició comuna a partir de la qual pugui actuar per mantenir l’estabilitat regional.
Per tenir èxit, Europa ha de desenvolupar el seu propi marc de seguiment i anàlisi de les amenaces, de manera que pugui passar ràpidament del’ avaluació d’ amenaces a l’ o pe racionalització i la resposta. Aquesta és la raó per la qual estem desenvolupant un rumb estratègic (Strategic Compass).
És fonamental que el debat sobre l’autonomia estratègica s’estengui molt més enllà de les qüestions de defensa i seguretat, ja que com ha demostrat la crisi de la Covid-19, temes com la salut pública i la interdependència econòmica són també de gran importància.
L’autonomia estratègica és el marc conceptual que Europa necessita per abordar aquestes qüestions i comprendre la seva interrelació. Considerades aïlladament, les mascaretes i els medicaments no són productes estratègics. Tot i això, l’equació canvia quan la producció d’aquests articles es concentra en uns quants països. El mateix passa amb l’abastament de metalls rars, les xarxes socials i altres plataformes digitals, i tecnologies com el 5G.
Per ajudar els països de la UE a abordar aquestes i moltes altres qüestions, la Comissió Europea ha proposat una sèrie de nous instruments, com el mecanisme que va entrar en vigor el mes passat per controlar les inversions estrangeres a la UE. Però per aconseguir l’autonomia estratègica serà necessari també aprofitar al màxim el poder del mercat únic europeu. Per la seva dimensió i abast, el mercat únic ofereix nombrosos instruments per salvaguardar els interessos europeus referent a les infraestructures crítiques, la inversió estrangera, les subvencions estatals (de les quals es beneficien determinats inversors estrangers) o les exportacions de doble ús (militar i comercial).
Per exemple, ara som més conscients de les vulnerabilitats que genera una relació econòmica cada vegada més desequilibrada amb la Xina, per la qual cosa hem convertit la reciprocitat en un objectiu central en les nostres negociacions sobre un acord d’inversió. El desenvolupament econòmic de la Xina i els beneficis que ha aportat als seus ciutadans no són un problema per a Europa, però no podem permetre que l’expansió internacional de la Xina es produeixi a compte dels nostres propis interessos i valors. Aquesta és la raó per la qual hem optat per un enfocament dual, tractant la Xina com un soci important, però també com a competidor i rival sistèmic.
En general, el principal objectiu de la UE ha de ser reforçar el seu paper i la seva influència en el món i convertir-se en un soci preferent. El concepte d’autonomia estratègica és essencial per a aquesta ambició i, per això, l’autocomplaença estratègica no és una opció per a Europa.
Tot i que en un to menys conflictiu, cal esperar que Biden exigeixi també a Europa més despesa en defensa
Ara som més conscients de les vulnerabilitats que genera una relació desequilibrada amb la Xina