De la sorpresa del 2016 a la flipada del 2020

Amb l’oceà de xifres i interpretacions de les passades eleccions presidencials dels EUA es corre l’evident risc que els arbres no ens deixin veure el bosc, ja que, segons l’estat específic que es contempli o el segment de població de què es tracti, les conclusions poden ser prou diverses.

No sembla, per tant, forassenyat que per tenir més perspectiva partim dels vots totals que va rebre el candidat republicà a la presidència als tres últims comicis, analitzem la seva evolució i els comparem amb els que ha rebut el candidat demòcrata a totes tres convocatòries.

Doncs bé, dels 60,9 milions de sufragis rebuts per Mitt Romney el 2012, Donald Trump va passar a 62,9 milions (2 milions més) el 2016 i va explotar fins als 73,5 milions aquest any (10,6 milions més). Per la seva banda, Barack Obama va obtenir el 2012 65,9 milions de vots, que no van poder ser igualats (100.000 vots menys) per Hillary Clinton el 2016. Aquest any Joe Biden s’ha disparat fins als 79,3 milions, uns 13,5 milions més que l’exprimera dama fa quatre anys.

En resum, Obama va treure 5 milions més que Romney el 2012, Hillary Clinton gairebé 3 milions més que Trump el 2016 i Biden ha superat Trump aquest any per uns 5,8 milions, a falta d’eventuals recomptes i impugnacions.

Aquestes xifres de vots en termes absoluts es tradueixen després en diversos mapes de vots electorals, en funció del suport rebut estat per estat pels dos candidats, però hi ha un primer fet que crida poderosament l’atenció. En efecte, més nord-americans han votat pel candidat demòcrata que pel republicà a les tres últimes eleccions per marges significatius, i han consolidat un fenomen que arrenca el 1992, quan Bill Clinton va impedir la reelecció de George Bush pare, i que s’allarga fins als nostres dies, amb l’única excepció de la victòria de George Bush fill sobre el senador John Kerry el 2004. Aquell any, cal recordar-ho, els Estats Units encara vivien la fase eufòrica de la guerra de l’Iraq, abans que es comprovés dolorosament que la derrota i l’enderrocament de Saddam Hussein havien estat la part fàcil de la campanya militar.

Les raons que són subjacents a l’emergència del fenomen Trump han estat analitzades fins a la sacietat. Al seu recent i magistral assaig sobre l’impacte de la moralitat en la política exterior dels Estats Units des de Franklin D. Roosevelt fins als nostres dies, el professor de la universitat de Harvard Joseph Nye n’ha enumerat unes quantes: les persones que van perdre el seu lloc de treball per la competència estrangera, el segment de la població –fonamentalment blanca i de certa edat– amb actituds culturals clarament contràries a tendències de les últimes dècades sobre la raça, el gènere i les preferències sexuals o la sospita que la globalització i les economies obertes aprofundeixen les desigualtats econòmiques. Un cert embafament davant el business as usual ha suposat també el millor brou de cultiu per a la brutal incorrecció política que simbolitza l’empresari immobiliari de Nova York.

Tanmateix, és eminentment defensable que les eleccions del 2106 les va perdre més la candidata demòcrata que l’inesperat candidat republicà. El mateix Trump, al carrusel de descarnats debats televisats i de mítings multitudinaris i emocionals permanentment propers a la violència verbal, si no física, va admetre llavors que se sentia més com un missatger que com l’inspirador del missatge.

La sorpresa es consumaria el 8 de novembre del 2016. Cap candidat fins aleshores no havia perdut per tanta diferència en vots populars i tot i així s’havia imposat al col·legi electoral. Les ajustades victòries de Trump a Pennsilvània, Michigan i Wisconsin, estats de tanta tradició demòcrata que la candidata Clinton se’n va refiar massa –gairebé no hi va fer campanya–, van propiciar amb tota probabilitat el miracle.

Quatre anys després, la participació s’ha disparat, com a mínim 18 milions de vots populars més que el 2016. A diferència del que va passar aquell any, que uns 6 milions de vots van anar a parar a candidats tercers (Llibertari, Verd, etcètera), aquest cop la pràctica integritat dels sufragis s’ha concentrat en els dos candidats principals.

Als Estats Units la taxa de participació es calcula comparant els votants que s’han registrat amb els que efectivament han exercit el seu dret a vot. A falta dels últims recomptes, aquesta taxa difícilment baixarà d’un 60%, un nivell que no s’assolia des del 1960, les llegendàries eleccions que van enfrontar John F. Kennedy i Richard Nixon.

És impossible avaluar estadísticament l’impacte de la pandèmia –més de 250.000 vides dels Estats Units–, en aquest augment extraordinari de la participació, però és evident que alguna repercussió ha tingut en l’insòlit increment de la votació presencial anticipada que es va permetre en alguns estats i, sobretot, en el recurs massiu al vot per correu, tan injuriat pel president Trump. Òbviament, l’increment de la participació també està relacionat amb l’extrema polarització que pateix el país. El que en principi hauria de ser un plus democràtic, que la gent vagi més a votar, adquireix així perfils inquietants, especialment si l’autoritat moral que se suposa al president es posa irresponsablement al costat dels que qüestionen la puresa del sistema electoral.

Ara bé, si les eleccions passades van ser a la pràctica un referèndum sobre Trump, és evident que el va perdre, per 6 milions de vots i gairebé 4 punts percentuals. En aquesta època de fets alternatius, és possible que al final només ens quedi el recurs a les xifres fredes i dures.

La participació a les passades eleccions es va disparar, amb divuit milions més de vots emesos

Si a la pràctica era un referèndum sobre Trump, és evident que el va perdre: 6 milions de vots i 4 punts menys