Merkel, un lideratge amb clarobscurs
El 22 de novembre del 2005 el Bundestag elegia com a cancellera Angela Merkel amb els vots de la gran coalició que havia teixit amb l’SPD després de guanyar les eleccions per només un punt d’avantatge. Es convertia així en la primera dona que governaria Alemanya i s’obria un llarg període de quinze anys en el poder que l’any vinent es tancarà, ja que el 2018 va deixar la presidència de la CDU i el 2021 no optarà a la reelecció a la cancelleria.
Resulta impossible dissociar la història d’Alemanya i de la Unió Europea durant aquests tres lustres de la figura de Merkel. Criada a l’antiga RDA, sempre s’ha destacat que la seva condició de física l’ha ajudat a analitzar racionalment els problemes i les respostes als desafiaments que suposa gestionar el poder. En aquests quinze anys, Merkel ha consolidat Alemanya com a primera potència econòmica europea i pilar de les institucions comunitàries, encara que en la seva gestió s’observen alguns clarobscurs.
En política interior, Merkel ha tingut un rebrot de popularitat (74%) per la seva bona gestió de la pandèmia, però ha anat perdent suport electoral. La seva gestió econòmica pot qualificar-se de positiva malgrat que ha tingut llums i ombres. Però durant el seu mandat el panorama polític alemany s’ha fragmentat. Els dos partits històrics –la CDU i l’SPD– són avui més febles, fins al punt que a les últimes eleccions els democristians només van aconseguir el 32,9% dels vots. Els extremismes de dreta –Alternativa per a Alemanya– i d’esquerra –Die Linke– han guanyat terreny i han arribat al Parlament.
Durant el seu mandat, Merkel ha hagut d’afrontar quatre grans crisis: la financera del 2008, la del deute grec que va començar el 2010, la migratòria el 2015 i l’actual de la Covid-19. En la primera va apostar per l’austeritat i es va limitar a anar darrere del BCE i a convèncer els alemanys que els seus dipòsits bancaris eren segurs. En el cas grec, Alemanya va ser en gran manera responsable de la crisi del país hel·lè. Merkel es va negar a finançar un rescat complet i va abandonar Grècia a la seva sort, imposant-li unes condicions draconianes per poder accedir als ajuts europeus. Alemanya era un dels grans creditors de Grècia i es va beneficiar substancialment de la crisi per la reducció en el pagament d’interessos del deute alemany.
En la crisi migratòria del 2015, Merkel es va convertir en la consciència d’Europa al proclamar el deure moral de salvar els refugiats i va fer famosa la frase “Podem fer-ho”, obrint les seves fronteres a més d’1,6 milions de migrants. Va ser lloada com l’heroïna internacional de la solidaritat encara que en els anys següents, pressionada per l’ala dura del seu partit i per la ultradreta, ha anat retallant el llegat que ella mateixa havia construït, amb restriccions i límits a les sol·licituds d’asil. També va ser una de les promotores de l’acord pel qual la UE paga 5.000 milions d’euros a Turquia perquè el país otomà impedeixi a migrants i refugiats d’arribar a Europa.
Pel que fa a la pandèmia, a escala nacional, l’aposta de Merkel per la ciència, el pragmatisme i les mesures consensuades amb els lands ha tingut un resultat positiu, mentre que, a escala europea, la proposta francoalemanya de crear un fons de recuperació de 750.000 milions ha portat a la cancellera a trencar un dels grans tabús de la política alemanya a l’acceptar mutualitzar el deute, és a dir, que és la UE qui assumeix endeutar-se i no cada país individualment. Merkel ha estat quinze anys el pilar de la UE, amb els seus encerts i els seus errors, i molts han vist en ella la cancellera d’Europa.
A Merkel, potser a pesar seu, li ha tocat fer un paper d’hiperlideratge nacional, europeu i internacional. Discreta, seriosa, pragmàtica i de moral luterana, esgota el seu últim tram en la política activa sense successor/a designat en el seu partit i presidint la UE. Amb la pandèmia, el Brexit i els conflictes creats per Hongria i Polònia, encara li queda feina per davant abans de tancar una era en la història d’Alemanya i d’Europa. El Merkeldämmerung –crepuscle de Merkel– sembla encara llunyà.
Els tres lustres com a cancellera han marcat la història d’Alemanya i de la Unió Europea