Jugar amb foc
He rellegit per enèsima vegada la narració Enemics de Txékhov. Sempre hi trobo coses noves. Aquesta vegada m’ha fent pensar en l’estúpida manera que tenim de jugar amb el foc de pandèmia. Pushkin, Gógol, Lérmontov, Turgeniev, Dostoievski, Tolstoi. Txékhov va culminar la colossal literatura russa del XIX. A mesura que passen els anys, es confirma que la influència d’aquest metge rus ha determinat el camí de la narrativa curta contemporània. L’altre dia els parlava del darrer llibre de Richard Ford, clarament deutor de Txékhov com ho són, fins i tot en el cas que no tinguin consciència del seu influx, els més celebrats narradors contemporanis: de Paul Auster a Martínez de Pisón o Sergi Pàmies. Txékhov és el pare de la precisió narrativa i de la concisió formal.
Prescindeix dels ornaments, construeix un mecanisme narratiu sense pirotècnies ni floritures, on cada peça ha de tenir una funció a la recerca d’una profunditat que commogui sense sentimentalisme, que interpel·li el lector sense alliçonar-lo. A la narració Enemics, Txékhov confronta dos personatges, el doctor Kirilov, a qui se li acaba de morir de diftèria el seu fill de sis anys, i el ric Aboghin, que arriba a casa del metge, nerviós i excitat, explicant que la seva dona està molt malalta.
El doctor Kirilov no té força ni per escoltar-lo. Desolada, vetllant el nen mort, la seva esposa no es mou de l’habitació, però ell no pot passar la pena en quietud i es desplaça per la casa com faria un somnàmbul. Aboghin li explica que la seva dona s’ha desmaiat després de dinar i que l’ha deixada a cura d’un amic que havia dinat amb ells. Prega, demana, exigeix al metge Kirilov que l’acompanyi fins a casa seva per atendre la dona desmaiada. Atabalat pel xerroteig altisonant del visitant, el metge aconsegueix treure forces de flaquesa per dir-li que no el pot ajudar. Se li acaba de morir el fill, no pot deixar l’esposa sola i no té esma per res.
Aboghin encaixa la notícia de la mort del fill del metge amb polidesa i, després d’expressar unes frases de condol, torna a la càrrega usant tots els recursos de la persuasió. El doctor Kirilov és l’únic metge de la rodalia, no pot recórrer a cap altre. Per altra banda, la mort del nen ja és tristament inevitable, argumenta Aboghin, mentre que la curació de l’esposa encara és factible. També recorre al compromís hipocràtic del metge i a tota mena de xantatges sentimentals i professionals. Finalment, el doctor cedeix. Pugen al carruatge que condueix un servent d’Aboghin i, amb bons cavalls, fan veloçment el trajecte.
Arriben. Aboghin puja a les habitacions. Se sent una exclamació. Aboghin baixa transformat. L’han enganyat, crida, i vomita un monòleg sobre l’amor traït, sobre la trampa que ella i l’amic li han parat per allunyar-lo i fugir plegats. Pot entendre el desamor, però no pot suportar l’engany. El doctor talla el monòleg del marit enganyat i pregunta, com si es despertés: on és la malalta? El ric Aboghin, ja no sobreexcitat per l’angoixa, sinó per l’ofensa i l’engany,
La desgràcia –sosté Txékhov– no uneix sinó que separa els homes
continua el seu monòleg. Li explica que ho va deixar tot per ella, que li ha donat sempre el que ha volgut. Converteix el metge en confident. Li ensenya una fotografia d’una jove bonica però inexpressiva, “eh que sembla impossible que m’hagi enganyat?”. Fins que el doctor Kirilov explota. Com s’atreveix a confessar-li tots aquests sentiments de novel·leta rosa, com gosa jugar amb el dolor d’una persona i la seva família? La bilis de Kirilov es desborda: l’odi de classe, principalment. Però també la radical tristesa que porta a dintre, el malestar de tants dies sense dormir procurant salvar el fill que finalment ha mort i el sentiment d’haver abandonat la dona a casa, mentre ell ha de suportar les ridícules confidències del petimetre Aboghin.
Aboghin, però, no suporta que un vulgar metge gosi parlar-li d’aquesta despectiva manera. Li llença uns bitllets per pagar-li la visita, bitllets que el doctor considera una forma encara més humiliant de burlar-se de la seva desgràcia familiar. Es diuen de tot i s’ataquen amb una crueltat despietada i brutal. No vull establir paral·lelismes fàcils entre el xoc d’aquests dos desgraciats (tot i que la lleugeresa amb què abusem aquests dies de la paciència dels sanitaris permetria establir una connexió directa amb el relat). La relectura d’aquest conte formidable m’ha recordat el drama que estem vivint. No són només els nostres polítics els que no estan a l’alçada. No crec que, excepcions a part, estiguem col·lectivament afrontant el malestar que ens ha caigut al damunt d’una manera lúcida, continguda i responsable. Si continuem jugant amb el foc de la pandèmia amb frivolitat, insensatesa o inconsciència, acabarem despertant moltes més desgràcies. Estiguem atents. “La desgràcia –sosté Txékhov– no uneix sinó que separa els homes; i fins i tot en aquells casos en què els éssers humans haurien d’estar lligats per un dolor anàleg, es cometen moltes més injustícies i crueltats que entre gent relativament satisfeta”.