La llei Celaá queda curta
Que el millor ús que hagin trobat els diputats de Vox, PP i alguns de Cs per a la paraula llibertat sigui cridar-la per protestar contra la llei Celaá es pot qualificar d’irònic, cínic o patètic, segons tingui una el dia i la pandèmia.
Dijous passat, quan es votava la nova llei educativa, ses senyories es van muntar una batucada als faristols a la qual no es van unir els representants de JxCat, qui sap si per timidesa, perquè aquell mateix dia els van tombar una esmena proconcertada. En aquesta matèria, l’espai postconvergent no ha tingut mai manies a l’hora d’anar de bracet del PP, i ara també de Vox.
Amb la quantitat de contextos que hi ha per reclamar llibertat, la dreta ha anat a triar-ne un de molt discutible. Per sobre de la llibertat d’elecció de centre –que no s’està vulnerant: hi ha una àmplia xarxa d’escoles privades, cadascuna amb el seu credo i el seu ethos, que tothom pot utilitzar, si li arriba el cash– hi ha el dret a l’educació de tots els nens, i aquest, ara mateix, només el garanteixen els centres que no cobren quotes, no discriminen per renda ni capacitats i tenen plantilla formada per funcionaris i no per docents escollits a dit. És a dir, l’escola pública, laica i gratuïta. La que escolaritza el 98% dels fills de famílies amb rendes baixes.
Si d’alguna cosa peca la llei Celaá és d’una excessiva llangor a l’hora d’abordar aquesta qüestió que cap govern socialista no s’ha atrevit a afrontar com caldria, amb un progressiu des-concert de totes les escoles que en alguns casos fa més de quatre dècades que incompleixen la llei, rebent finançament de l’Estat i carregant a les famílies, que sovint hi han anat a parar sense buscarho –en alguns barris, la falta d’oferta pública és escandalosa–, rebuts que poden anar dels 100 als 950 euros que cobra l’escola que té el rècord en la matèria, la St. Paul’s de Barcelona.
Sempre es demana consens en aquesta matèria. Posin-se d’acord per a una llei que duri més d’una legislatura, se’ls diu sempre. Seria desitjable, sens dubte, però no hi ha consens possible si una de les parts busca el bé de tothom i l’altra, només el bé dels seus. Tal com estan les coses, ningú no pot tenir dubtes que defensar la concertada és de dretes (lli-ber-tat!), de la pitjor dreta. I, sí, això inclou també la concertada laica i elitista que es diu progressista, encara que allà els pugui fer vergonya repartir els llaços carbassa de la nova croada.