Filtracions sumarials
ALa insuportable lleugeresa de l’ésser, Milan Kundera treu la història del novel·lista Jan Prochazka, un dissident txec molt popular en aquell parèntesi de llibertat dins el comunisme que es va anomenar la primavera de Praga. Quan els tancs soviètics van aixafar el moviment a favor de la democràcia, l’any 1968, Prochazka va ser víctima d’una campanya de desprestigi en tots els diaris.
Però com més l’assetjaven, més l’estimava la gent. Fins que, el 1970, la ràdio va emetre una sèrie de converses privades de Prochazka en què es referia en termes crítics a alguns companys del moviment. La direcció del programa subratllava especialment frases en què l’escriptor es burlava del president Dubcek. Aquestes gravacions van aconseguir desprestigiar Prochazka, perquè els oients s’indignaven més amb ell, per riure-se’n, dels companys de lluita, que amb la policia secreta que havia enregistrat les converses sense que ell ho sabés.
En la novel·la de Kundera, el protagonista, després de sentir una d’aquestes gravacions, apaga la ràdio fastiguejat i diu que la policia secreta existeix a tot el món, però que només a Bohèmia es permet difondre les converses que enregistra il·legalment. La seva amant recorda que quan tenia catorze anys escrivia un diari en secret i que la seva mare el va descobrir i un dia, a l’hora de dinar, se’l va treure de la butxaca i va anar llegint frases i cargolant-se de riure davant de tots. Conclou Kundera: “Quan una conversa privada davant una ampolla de vi s’emet públicament per la ràdio, quina explicació es pot donar sinó que el món sencer s’ha convertit en un camp de concentració?”.
El nostre país no és cap camp de concentració, no cal dir-ho. Però fa temps que moltes converses privades i declaracions en interrogatoris s’airegen a la ràdio, als diaris i a la televisió. També surten informes policials. Només han de complir un requisit: formar part d’un sumari. Sembla com si, pel sol fet de ser l’objecte d’una investigació judicial, les activitats i paraules de qualsevol persona es convertissin ipso facto en material informatiu, encara que pertanyin a l’esfera privada i no hi hagi cap condemna.
El ventall d’exemples possibles afecta des de polítics presumptament involucrats en casos de corrupció fins a independentistes presumptament dedicats a la preparació d’estrafolàries operacions amb soldats russos, passant per tota mena de persones que són objecte d’investigació per fets que, pel motiu que sigui, són susceptibles d’atreure l’atenció pública. Segur que el lector té al cap uns quants casos recents.
Per descomptat, si les activitats i manifestacions de les persones en qüestió constitueixen indicis d’actes delictius, la justícia els ha d’investigar. Però el problema no són les investigacions, sinó les filtracions. Que la policia i la justícia investiguin forma part de les seves obligacions. És una tasca ingrata, que exigeix furgar en les febleses humanes. Els ciutadans no n’hauríem de saber res fins que el jutge dictés sentència, i només en el cas
Les converses intervingudes arriben amb tanta facilitat als mitjans informatius com a la taula del jutge
que fos condemnatòria. Però aquí les transcripcions de les converses telefòniques intervingudes i el contingut dels correus electrònics dels investigats i dels pobres que tenen la mala sort d’estar en contacte amb ells arriben amb tanta facilitat als mitjans informatius com a la taula del jutge, i la pena de telenotícies, que no distingeix entre innocents i culpables, precedeix les penes establertes per les lleis.
Ens hi hem acostumat. Les filtracions s’han convertit en un ingredient habitual del nostre pa i circ. Són utilitzades a favor dels uns i en contra dels altres, amb finalitats polítiques o mediàtiques no sempre confessables, i no sorprenen ni escandalitzen a ningú. Els ciutadans ens envilim escoltant gravacions i llegint converses que no ens incumbeixen. Moralment, és una cosa tan higiènica com banyar-se en l’aigua bruta d’un altre. Però no ens importa. Li hem agafat el gust. Quan algú surt amb allò de la presumpció d’innocència donem per descomptat que ho fa per defensar algun dels implicats i no li fem cas. O pitjor, el veiem com un torracollons que ens vol privar del plaer d’assistir a un saborós judici paral·lel en viu i en directe.
Hi ha informes policials que no només es filtren, sinó que s’escriuen amb l’objectiu de ser filtrats. Estan concebuts per influir en l’opinió pública, no per aportar informació a un jutge. ¿No és això el que va passar amb aquell estrany informe de la Guàrdia Civil sobre la manifestació del 8 de març pel dia internacional de la Dona, per exemple?
Aquest camí condueix a la perversió de la justícia. Es pot argumentar que sovint els sumaris en qüestió no són secrets. Però això no vol dir que hagin de ser públics. Al món, hi ha moltes coses que, sense ser secretes, són privades. Quan escrivim una carta, ¿no la enviem dintre d’un sobre tancat, encara que no contingui cap secret? ¿No és aquest sobre inviolable?
El nostre país no és una dictadura com la Bohèmia de les novel·les de Kundera. Però és un lloc en què les investigacions policials i els sumaris judicials són utilitzats sovint per lliurar batalles polítiques, per alimentar el xafardeig i per propiciar linxaments mediàtics. No ens ho imposa ningú. Aquí no ens amenacen els tancs soviètics. Ho consentim amb mansuetud ovina. A part dels implicats en cada cas, que clamen en defensa dels seus drets, a ningú sembla importar-li. Això és el més xocant de tot l’assumpte. Al que li toca, li toca, i els altres no s’immuten. És una conya. A veure si la nova llei d’Enjudiciament Criminal que el Govern central està elaborant aconsegueix posar-hi remei.