Lliures com el mar
El 1972, Luis Manuel Ferris Llopis, de nom artístic Nino Bravo, cantava per primer cop al programa de televisió Luces en la noche la cançó Libre, abans que es gravés. Els nostres pares encara recorden l’impacte que els va causar aquell tema. De quina manera els omplia d’aire els pulmons i s’elevaven estirant el coll i alçant els braços: “Como el ave que escapó de su prisión. Y puede, al fin, volar. Libre...”. De forma col·lectiva, però també individualment, la cançó es va adoptar com a himne, fins a l’extrem que tots pensaven que la lletra s’havia escrit per a ells. Allà estaven els universitaris empresonats després de manifestar-se contra la llei General d’Educació aquell any que Franco en va complir 80. Acabava de casar la seva nietísima amb un Borbó –pur sucre glacejat que coronava el seu llinatge– i havia lliurat la direcció del govern a Carrero Blanco. El país vessava aquella malenconia que anticipa tot final. Libre semblava escrita fins i tot per a les dones que vivien de prestat, ofegades entre draps amb lleixiu, sense compte corrent propi i (algunes) amb un marit dèspota.
Els compositors de la cançó, José Luis Armenteros i Pablo Herrero, s’havien inspirat en la història de Peter Fechter, un jove alemany que, amb el seu amic Helmut Kulbeik –que va tenir més sort–, va voler escalar el mur de Berlín. La idea de la llibertat els va envalentir, però un tret va travessar la pelvis de Fechter. Va caure al corredor de la mort, va cridar, va demanar ajuda, però ningú, ni d’un bàndol ni de l’altre, no el va socórrer. I va morir dessagnat.
El tema de Nino Bravo es va associar de seguida amb el teló d’acer, i, en creuar l’Atlàntic, els cubans s’hi van sentir reflectits, mentre els xilens l’adoptaven com a himne anticomunista. Era tanta l’obsessió, que l’endollaven als presos polítics mentre els torturaven. I quan Bigote Arrocet la va interpretar en un Festival Viña del Mar davant de Pinochet, no es va arribar a saber si era un homenatge al seu règim o una crítica encoberta.
La història anecdòtica de la cançó demostra com de dispars que van ser les visions dels qui se la van apropiar, evidenciant, una vegada més, que la idea de llibertat ha adquirit diferents perspectives i matisos, fins i tot contraris, al llarg de la història. Els antics grecs van confrontar el concepte amb l’ordre còsmic que assignaven al destí, topant ineludiblement amb el dilema moral subjacent a aquest enfrontament: és possible ser lliures si estem predestinats? Fins que van concloure que la llibertat pertanyia a l’ordre de la raó: només som veritablement lliures quan actuem conforme a criteris de racionalitat, inclinada cap al bé.
La modernitat va associar la llibertat plena amb l’exercici autònom de les capacitats humanes, i per a això era imprescindible la supressió de restriccions –polítiques i econòmiques sobretot– imposades als individus pels estats. Es va imposar la doctrina del laissez faire, laissez passer –la màxima del fisiòcrata De Gournay és en realitat més llarga i radical: “Deixeu fer i deixeu passar, el món va sol”– i el liberalisme va beneir el mercat capitalista, condemnant qualsevol regulació i intervenció. Entre els resultats hi va haver progrés, però també explotació, desigualtat i misèria. En resposta, va sorgir el model d’Estat social prussià, que donaria lloc a l’Estat de benestar, el mateix que avui s’esllangueix. Perquè els intents de redistribuir la riquesa i fer justícia social solen ser combatuts per una por que amaga la pèrdua de privilegis: “Vull la meva llibertat, encara que sigui a costa dels teus drets”.
Avui, la polisèmia d’una de les paraules més belles del diccionari encapçala l’anomenada guerra cultural que planteja la dreta espanyola. És tal el seu afany que ha començat a onejar aquesta bandera amb ira, denunciant inclinacions, lleis i polítics “lliberticides”, un adjectiu que Santiago Abascal, Isabel Díaz Ayuso o Juan Carlos Girauta han fet servir aquests últims dies. Lliberticida és, per definició, aquell (o allò) que “mata o destrueix la llibertat”. A Espanya, triem lliurement la nostra residència; podem tenir idees i creences polítiques i religioses que s’han de respectar, i també expressar lliurement els nostres pensaments, idees i opinions; tenim dret a reunir-nos i associar-nos; a participar en els afers públics; a casar-nos –sense barreres genèriques–; a tenir fills o no tenir-ne, o adoptar-los, i podem elegir com volem criar-los i educar-los; tenir propietats privades, inviolables per llei... Som ciutadans sobirans. No, aquestes no són les llibertats característiques d’un Estat totalitari i lliberticida.
Aprofitar el clima confús de la pandèmia per estendre l’amenaça d’un gran germà orwel·lià que ens controla i decideix per nosaltres, despatxant el suposat lliure albir, escurçant els nostres passos i limitant els nostres capricis –com nens consentits– és una temptació tan ingènua com de manual. Perquè la llibertat no té copyright.
La idea de llibertat ha adquirit diferents perspectives i matisos al llarg de la història