No faci perdre el temps a una dona

Aquí on em llegeixen, he detectat un altre defecte del gènere masculí a ple segle XXI: els homes que fan perdre el temps a les dones.

El dubte és si estem davant un cas de micromasclisme o masclisme. Perquè el lector masculí ho entengui, és targeta groga o targeta vermella?

La filla d’un amic ja no surt amb un jove de qui havia parlat bé unes setmanes enrere. I va adduir la raó:

–No estic perquè em facin perdre el temps.

A què anomenaran les dones perdre el temps en una relació? Vam debatre l’assumpte durant un sopar d’amics sense assolir cap conclusió, la qual cosa reforça el temor que alguna cosa estem fent malament sense si més no saber-ho ni, en conseqüència, flagel·lar-nos.

Jo puc entendre que a un home li tanquin la porta per bastants motius, alguns de fins i tot disculpables, com oblidar la data de naixement de l’estimada, negar-se a estalviar per a un pis de propietat o anar pel món de bohemi i sense compromís.

A què es refereixen les dones quan al·leguen com a motiu de ruptura que un home que els agrada els ha fet perdre el temps? No és potser preferible que et facin perdre el temps a la xaveta, el patrimoni o una beca a Kansas?

Pel que sembla, som davant una nova tara masculina consistent a passar-ho bé, compartir unes rialles discontínues o viure al dia sense finalitats ulteriors, la qual cosa pot semblar bona però –als fets em remeto– és motiu de ruptura.

Jo no puc si més no imaginar que les dones anteposin el compromís a les altres coses i acceptin amb més naturalitat un senyor tediós, cellajunt o reunit permanentment a un altre sense més plans que el déu proveirà.

Els homes també tenim una llista ad hoc per explicar les raons d’una ruptura als amics, entre les quals figuren fins i tot falòrnies, però encara no he escoltat un congènere dir:

–Noemí estava com un tren, tenia conversa i parlava mandarí en la intimitat. No em va arribar a

Que et facin perdre el temps no figura en la llista masculina de raons d’una ruptura

avorrir mai, però em feia perdre el temps.

Potser el temps és una mesura de gènere? Difereix el temps de les dones al temps dels homes? O no és de temps del que parlem?

Naturalment, no vam aprofundir en l’assumpte i ens vam quedar a l’epidermis: la filla del nostre amic no està per perdre el temps sinó per guanyarlo, objectiu lloable però desconcertant per a les nostres febles ments masculines.