Descapitalitzar Barcelona
La pandèmia de la Covid-19 ha desnivellat la balança dels avantatges i inconvenients de viure a Barcelona a favor dels que hi veuen més contres que pros. Hi ha una tendència que va impulsar el primer confinament i que alimenta l’actual semitancament. Es tracta d’un degoteig de famílies que marxa o que estudia fer-ho preocupades pel risc que suposa per a la salut l’amuntegament als seus pisos petits i per la densitat de població que exposa més al contagi. El que més pesa ara és l’estretor dels habitatges i l’alt preu que en fan pagar. Amb aquests diners, es pot optar a una millor qualitat de vida a poca distància encara que això obligui a invertir en desplaçaments.
Les ciutats s’han tornat incòmodes i antipàtiques per la pandèmia. Aquesta tendència silenciosa es nota en l’augment de la demanda d’habitatges fora de Barcelona. Un èxode que s’afegeix al que va provocar la crisi del 2008, i que va expulsar de la capital famílies que van fugir del seu alt cost de vida. Moltes d’aquestes persones prefereixen viure en cases àmplies i ambients més relaxats deixant enrere la decisió que van tenir de llogar o comprar un pis a Barcelona, per incòmode i estret que fos, per ser més a prop de la feina. Pesava més la proximitat que l’estretor perquè sempre quedaven els caps de setmana per sortir en massa fora de l’estressant i atapeïda ciutat.
La pandèmia ha canviat aquest plantejament. Ara es valora més la qualitat de vida i
La pandèmia i la política local de rebuig al que ve de fora fa antipàtica una ciutat que posa en risc la seva capitalitat
la reducció del risc al contagi que el cost dels trasllats. Per això, qui pot, se’n va. Es demostra així que molts ciutadans no viuen a Barcelona per gust, sinó forçats per les circumstàncies. El mateix que passa amb les 300.000 persones que entren i surten de la capital diàriament per obligació. No ho fan perquè els vingui de gust patir les retencions habituals o el deficient transport públic. No. I si les seves empreses deslocalitzessin les seves seus fora de la ciutat serien felices perquè s’evitarien aquesta mala estona i disposarien de més hores per al seu lleure personal en un entorn més amigable.
En aquest context, el govern de Barcelona ajuda a alimentar aquesta creixent antipatia quan manifesta diàriament la molèstia que li produeix la gent que es desplaça a la ciutat i quan culpabilitza els que ho fan en vehicle privat de la mort de mil persones a l’any per la pol·lució. Aquest missatge oficial de rebuig dels ciutadans que també contribueixen a la fortalesa econòmica de la ciutat provoca un ambient propici a la deslocalització laboral i familiar, i a la descapitalització de Barcelona. N’és un símptoma que els comerços ja noten que el client de fora s’ha reduït per a alegria del comerciant comarcal. Ja no ve de gust “baixar” a l’antipàtica Barcelona que no “ens estima i ens dificulta la visita”.
La Barcelona que sempre ha tingut vocació de capital i que ha exercit de nucli d’una Catalunya radial, tot emulant el centralisme de París o Madrid, emet ara senyals de renúncia a aquesta capitalitat. És una opció que pot tenir conseqüències i que marcarà el futur de la ciutat.