Cent anys d’amor entre homes
Surt a la llum una col·lecció privada de tres mil fotos d’enamorats entre el 1850 i el 1950
Els texans Hugh Nini i Neal Treadwell van començar a comprar fotos
vintage d’homes en actitud amorosa en mercats ambulants dels Estats Units fa vint anys. “La primera, en un antiquari de Dallas, datada als anys vint, dos homes abraçats que es miraven”, recorden. De mica en mica s’ho van anar prenent més seriosament, adquirien cada vegada més imatges, i per fer-ho també anaven a subhastes, examinaven arxius familiars, rastrejaven internet, viatjaven per tot els EUA i Europa... El resultat és que han acabat construint una col·lecció que ja arriba a més de 2.800 imatges. A partir d’avui comparteixen amb els lectors una petita mostra, 300 fotografies que conformen el llibre Loving (Duomo), acompanyades d’un text seu i d’altres fets per experts.
L’obra va aparèixer fa un mes als Estats Units i ha anat arribant des d’aleshores a diversos països europeus (a més d’Espanya, França, Alemanya, Itàlia...). Recull imatges captades al llarg de cent anys, entre 1850 i 1950, als entorns més variats (domèstic, campestre, bèl·lic, de platja...) no només als EUA sinó en llocs com ara Austràlia, Bulgària, el Canadà, Croàcia, França, Alemanya, el Japó, Grècia, Letònia, el Regne Unit i Rússia.
Mostrar sentiments íntims cap a un altre home en aquest període va més enllà de l’anècdota o del terreny personal, ja que es tractava d’una conducta il·legal, penada a tots els països on es van fer les fotografies (a Carolina del Sud, fins al 1873, es podia castigar fins i tot amb la pena de mort). Aquests retrats alegres i espontanis amaguen històries d’amor prohibit, situacions molt difícils, sentiments reprimits, ofenses i agressions brutals. Però es va imposar, en cadascun dels exemples, la voluntat de mostrar la relació, malgrat els riscos, el que els col·leccionistes anomenen “un moment de determinació”. Veient les fotos que avui surten a la llum –quan es van fer, eren clandestines; sovint guardades a la cartera dels retratats o en una butxaca secreta de la maleta, on es van trobar algunes– semblaria que és normal una cosa que en la societat no era acceptada, com si les imatges fossin capaces de conjurar les ombres de la realitat. Com recorda al llibre l’historiador de la sexualitat Régis Schlagdenhauffen, “no va ser fins a finals dels anys seixanta que l’opinió pública dels països occidentals va començar a reconèixer l’homosexualitat com a forma de vida”. El 1962 Illinois va eliminar de la seva ordenació el “crim de sodomia”, que no va ser definitivament derogat federalment fins a l’any 2003.
Nini i Treadwell afirmen haver sentit que tenien “una missió de salvament d’aquestes històries, que tenen entre setanta i cent setanta anys. Compartir-les es va convertir en una mena d’obligació”, com si haguessin de revelar un secret amagat. El missatge reivindicatiu és amb prou feines present en el conjunt, com en l’ocasió en què dos joves amb vestit branden un cartell on hi diu: “No casats, però desitjant estarne”. En una altra foto –sense data, però que podria ser cap al 1900–
dos homes fan veue que es casen al bosc, coberts per un paraigua –llavors, símbol de la unió romàntica– davant d’un amic que els beneeix, solemne. D’altres ensenyen anells idèntics als seus dits.
Tot i que els col·leccionistes, establerts a Nova York, no poden conèixer la naturalesa exacta de les relacions dels milers de models que apareixen a les seves fotos (seran totes reals o n’hi ha algunes de fingides?, pot preguntar-se l’observador, o no deuen ser simplement amics?), asseguren que el seu criteri d’elecció va ser la versemblança de la relació amorosa, i conviden el lector a imaginar els detalls de cada moment aturat al paper, com el de dos soldats dels Estats Units fotografiats a Kitzbuhel (Àustria) durant la segona guerra mundial, el 1945, abraçats a la neu; tot i que, en aquest cas, “ha estat l’única vegada que hem obtingut una informació directa, perquè el nebot d’un dels soldats es va posar en contacte amb nosaltres per explicar-nos el final real de la història d’amor, que va perdurar en el temps”.
Per evitar que se’ls colin fotos de simplement amics, expliquen, al pròleg del llibre, el seu peculiar mètode: “La decisió que ens porta a adquirir o no una fotografia es basa en una regla. De vegades, l’abraçada deixa ben clar que la relació va més enllà de l’afecte o de l’amistat, però en cas d’incertesa, mirem directament als ulls dels homes retratats: la mirada que tenen les persones quan estan enamorades és inconfusible. No es pot fingir. Qui té aquest sentiment, no el pot amagar”. A aquest mètode –certament més romàntic que científic–, hi afegeixen, altres cops, proves eloqüents com ara els missatges escrits al dors: “Teu per sempre”.
Ells mateixos, si fossin més vells, podrien haver aparegut a les imatges. Nini (coreògraf) i Treadwell (gerent en el sector de la moda i la cosmètica) es van casar
el 2006 i fa trenta anys que estan junts. Admeten que la primera foto que van comprar va ser “perquè era com veure’ns en un mirall”.
Loving mostra la diversitat. Per les seves pàgines desfilen agricultors, soldats, dandis, homes de negocis, obrers, estudiants, mariners, intel·lectuals, rics i pobres... Lluny de la iconografia gai actual, predominen unes maneres decoroses, molt de l’època, plenes de tendresa i ingenuïtat.
La tecnologia utilitzada és molt diversa (cent anys d’història de la fotografia): ambrotips, daguerreotips, negatius en plaques de vidre, ferrotips, targetes de visita, postals fotogràfiques, tires de fotos, automàtiques i instantànies. Hi ha fins i tot una selfie feta amb ajuda d’un mecanisme primitiu basat en un mirall que es va patentar el 1902. La majoria de les imatges inclouen dos únics protagonistes, però de vegades hi apareixen secundaris –sovint, amics– escenificant alguna composició.
Una altra lectura possible del volum, amb la seva ordenació cronològica, és veure’l com un document social de les transformacions que van tenir lloc en el salt del segle XIX al XX, en camps com la moda, els pentinats, el mobiliari, l’actitud davant del fotògraf o el disseny dels automòbils.
La parella de col·leccionistes revela les seves imatges, diuen, “en un moment històric marcat per la desconfiança i l’homofòbia” per recordar “que l’amor no fa distincions de gènere”. “Esperem –afirmen– que el nostre llibre reforçarà, renovarà o inculcarà per primera vegada la creença que l’amor existeix i que val la pena lluitar-hi”.
Per ells, “una pregunta filosòfica recurrent és la següent: ‘Si un arbre cau al bosc i no hi ha ningú al voltant que ho pugui sentir, fa soroll?’”. És a dir, “si aquestes persones es van estimar i van decidir immortalitzar el seu amor en una foto, però ningú no ho ha vist, es pot dir que el seu amor va existir algun cop o va importar?”. Veuen els seus fotografiats, doncs, com a “arbres caiguts el soroll del qual, tot i que tard, ara se sent per primer cop. Són els sons d’una abraçada, una mirada lànguida, el frec d’una mà, la dolçor d’una expressió, dues figures estirades a la gespa, una galta enganxada a l’altra”.
HISTÒRIA
Són fotos d’una època en què l’homosexualitat era il·legal, fins i tot penada amb la mort
FILOSOFIA
“Si es van immortalitzar en una foto i ningú no ho ha vist, podem dir que el seu amor va existir?”