La cultura salva vides
S’acaba l’era de l’estúpid Trump i s’acabarà també aquesta pandèmia. En sortirem, segur. Però en sortirem com després d’una llarga guerra de desgast, malmesos i amb milers de víctimes. Les seqüeles d’aquest període de crisi sanitària seran greus, en el terreny econòmic, el social i el psicològic. Tant de bo que hàgim après què és l’important i què no, en la vida.
Siguem optimistes i pensem que en sortirem, d’aquest desastre. Que en sortirem més conscients de la realitat, més resilients, més creatius, més solidaris. Per molt negre que ens ho pintin les dades, hi ha futur. Encara que no sabem quin futur. Potser tan sols el futur que nosaltres mateixos, cada un de nosaltres, siguem capaços de crear. Fins ara la humanitat s’ha anat tirant pel cap antagòniques idees de futur. Durant segles hem cregut que el món per venir seria millor que el passat. Que el progrés ens alliberaria de servituds i ens portaria la felicitat. Però aquest ideal ha entrat en crisi amb la crisi del creixement pel creixement, que s’està demostrant ja insostenible.
L’ús i abús de la materialitat del món ja no dona per a més. Podem ser optimistes? A curt termini, no ho sembla. Segons Giovanni Sartori, premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials, l’espècie humana està en vies de desaparició. En el seu assaig La tierra explota diu Sartori que el planeta terra quedarà “literalment arrasat en tot just un segle”. Si no modifiquem les nostres actituds, si no frenem el nostre instint depredador, adverteix Sartori que estem a punt de perdre la nostra condició d’“homo sapiens” a favor
Siguem optimistes i pensem que en sortirem, d’aquest desastre, més conscients de la realitat, més resilients, més creatius
de la d’“homo stupidus”. S’apunta a l’advertiment també Vittorio Andreoli en el seu assaig Homo stupidus. L’agonia di una civiltá. Mals auguris per a la supervivència de l’espècie. I de la civilització. No hi ha més sortida que la cultura. Però de la cultura entesa no tan sols com a distracció o fugida de la realitat, sinó de la cultura entesa fonamentalment com a atenció, reflexió i creació de consciència. O com a projecció i recreació d’un món on per fi deixem d’ignorar que també nosaltres som part d’aquesta naturalesa que maltractem. Cal tornar a les fonts d’allò més autèntic.
Convé procedir immediatament a la “conversió ecològica” a què ha exhortat el papa Francesc en la seva encíclica Laudato si. Només si aconseguim reconciliar-nos amb el nostre ésser profund, amb la nostra naturalesa domesticada per la cultura, arribarem a salvarnos de la nostra pròpia condemna a l’autodestrucció. La cultura ha estat, històricament, un refugi contra l’estupidesa, ens ha salvat de la barbàrie i de la desolació en les més difícils circumstàncies.
Aplaudim el personal sanitari. També hauríem d’aplaudir, encara que sigui en silenci, a tot el personal de la ciència i de la cultura. Sense música, sense teatre, sense dansa, sense art, sense llibres, què seria de nosaltres? La cultura, en el més ampli sentit, salva vides.