Medvédev, nou ‘mestre’ del tennis mundial
Daniil Medvedev, amb el seu 1,98 m, assalta la Copa de Mestres
Cal assumir-ho. El món del tennis assisteix a l’inici d’una revolució. Bufen nous aires en el circuit ATP, o això es va apuntant en les últimes setmanes.
A Novak Djokovic, que tancarà el curs com a líder de l’any, el perden l’arrogància i les males maneres. Un dia organitza un torneig benèfic als Balcans (l’Adria Tour) saltant-se tots els mecanismes anti-Covid i l’assumpte li explota a la cara: s’encomana la seva dona, la majoria de rivals, les dones dels seus rivals, els entrenadors i ell mateix.
Setmanes més tard, el serbi compareix al US Open i es veu expulsat després de clavar-li un cop de pilota a una jutgessa de cadira. Rafael Nadal es mostra intractable a terra, el seu territori talismà, però presenta llacunes importants a les superfícies ràpides, en particular quan es juga sota teulada: aquest any tampoc no guanyarà les Nitto ATP Finals.
No les ha guanyat mai.
De Roger Federer, ni se sap ni se sabrà, almenys des d’ara fins a finals del 2020, malmès com té un genoll. Ja veurem com s’espavila l’any que ve.
Davant el declinar del sancta santorum, ombres fins ara amagades s’obren pas. Fa ja temps que ens parlen de la NextGen.
Ha arribat definitivament el seu moment?
Uns quants aspirants es miren entre ells. Stéfanos Tsitsipás, Sasha Zverev, Andrei Rublev o Denis Shapovalov demanen tanda. Es diuen:
–És el meu moment. Potser ho és.
Encara que els qui més s’ho creuen són Daniil Medvedev (24) i Dominic Thiem (27): tots dos s’obstinaven ahir a l’O2 Arena de Londres, data i escenari del desenllaç de les Nitto ATP Finals 2020.
Tots dos van lluitar durant tres sets, deixant-s’hi la pell, fins que el títol va quedar en mans de Medvedev (4-6, 7-6 (2) i 6-4), superior a Thiem, segons molts el millor hereu dels tres grans (o com a mínim, el tennista que fa més temps que truca a la porta).
Cal justificar aquesta última reflexió. Fa tot just un any i mig, en vigílies de la final de Roland Garros, un austríac amb cara de nen –a curta distància, Thiem aparenta menys edat de la que té– tombava Novak Djokovic en les semifinals del Bois de Boulogne i després, cohibit, responia davant els periodistes, aquells que li preguntàvem cada vegada que compareixia com es veia un dia abans del partit decisiu:
–Derrotar demà Nadal, a la final? Això és dur: no n’hi ha prou amb haver guanyat Djokovic...
Nadal s’imposaria aquell diumenge, era el seu 12è títol parisenc.
Però Thiem compareixeria llavors davant el món, a la fi, amb una magnífica carta de presentació: havia estat capaç d’arrabassar-li un set a un rival sempre intocable en argila.
Avui, en els temps de la gran pandèmia, això ja és una altra cosa. Thiem no és el quart tennista del món, sinó el tercer. Ja llueix un títol del Grand Slam, aquell que recollia al setembre, a Flushing Meadows, el US Open del 2020.
I ara també caminava buscant allò que Nadal, per citar algú, no ha guanyat mai: un títol de les Nitto ATP Finals, el torneig de les vuit raquetes de l’any, torneig que ha vist sis campions diferents en els últims sis anys (Djokovic, Murray, Dimitrov, Zverev, Tsitsipás i, ara, Medvedev, en aquest ordre). Medvedev no l’hi va regalar. Amb els seus 1,98 m d’estatura, el gegant rus sembla un professor despistat o un aler iugoslau dels anys vuitanta, mai un tennista. Tot i això, el seu tennis, asimètric i imprevisible, com el seu tarannà, resulta eficaç sobretot a les superfícies ràpides.
A començaments de mes, Medvedev s’adjudicava el Masters 1.000 de París, sota teulada. I en aquests dies a Londres, com un pregadeu s’ha anat menjant el número 1, el número 2 i el número 3 mundials.
Ahir, davant el tercer, Thiem, ho va fer jugant un magnífic tiebreak en el segon set (2-7, amb set punts consecutius) per igualar el partit, forçar la tercera mànega i, com havia fet en la vigília davant Nadal, continuar accelerant.
El seu moment arribaria en el cinquè joc, al trencar el servei de Thiem, que ja semblava sense nord: no és la primera vegada que se li escapa aquest títol (ja l’havia perdut a la final de l’any passat, llavors davant Tsitsipás).
No el va atabalar mai la pressió a Medvedev, que va continuar servint de forma meravellosa per defensar el seu trencament i mantenir sotmès Thiem, cada vegada més queixós, definitivament sense recursos: així va saber que, quan Medvedev voleia, amb els seus braços que s’estiren, llargs com a rems, no hi ha manera de superar-lo.
INCONTESTABLE En una sola setmana, Medvedev ha superat el número 1 mundial, el número 2 i el número 3
NOVA OCASIÓ PERDUDA Thiem, que ja havia perdut la final del 2019, no va poder concretar el seu avantatge del primer set