Llum en temps de foscor
Exigir que el Barça millori en el context actual és una utopia o un acte de fe. Si ho fem, hem d’assumir que la realitat ens pugui desmentir. Contra l’Atlètic res no va ser ni catastròfic ni vergonyós, però l’equip va tornar a patir les tensions d’un procés de renovació que no acaba de reeixir. I aquí és on intervé, com a força crucial, el context. Si ens centrem només en Messi, no té sentit analitzar-ne el rendiment sense valorar que acabava de tornar d’una gira contra Paraguai i Perú, un país en un estat de convulsió que tampoc convida a la placidesa futbolística. El seleccionador argentí va dir que “en Leo està molt bé”. És el que tots els entrenadors de Messi, Koeman inclòs, repeteixen, encara que l’evidència sigui que Messi està retingut pel seu club, un club amenaçat per una economia ruïnosa segons els pessimistes i desastrosa segons els optimistes.
L’adversitat obliga a treballar per la supervivència del negoci, no de l’espectacle. Per sort, el futbol és tan imprevisible que de tant en tant ens proporciona moments feliçment memorables, que reivindiquen l’esplendor atemporal de la posteritat. És el cas de Haaland, que manté l’alegria contra els informes dels que en algun moment van considerar que no seria un bon fitxatge pel Barça. La diferència entre Haaland i altres jugadors no és només física: sembla que no l’afecti el context i que necessiti marcar gols amb una voracitat proporcional a l’obsessió dels entrenadors per no deixar-li jugar partits sencers.
Si reviseu les carretades de gols que ha marcat les últimes setmanes, veureu que s’anticipa, corre, endevina i provoca els errors que després aprofita, es desmarca de cara, d’esquenes i en diagonal, i celebra cada gol amb una sorpresa infantil. Evidentment, si amb un cop d’efecte electoral algun candidat decidís fitxar-lo pel Barça, de seguida el canviaríem de posició i l’obligaríem a interioritzar els dogmes de l’ADN. I el veuríem marcir-se i contagiarse d’aquesta melancolia que sovint enfosqueix la mirada de jugadors que quan els
La victòria de la selecció espanyola s’hauria pogut reivindicar com un èxit monumental, però la dictadura del calendari no ho permet
fitxem no poden deixar de somriure. Haaland és impermeable a l’entorn. Pandèmia, crisi econòmica, incertesa i, sobretot, el gran problema del futbol actual: un calendari que per salvar una part del negoci no pot assegurar la salut (muscular i mental) dels jugadors.
L’altra gran notícia de les últimes setmanes és la victòria de la selecció espanyola de Luis Enrique contra Alemanya. Tot li va sortir bé, diuen els experts, com si fos un demèrit. Vam veure el que el Barça ha perdut: més velocitat de pilota, més oferiments de tots els jugadors, més solidesa participativa, més ambició i futbolistes que, tot i que no ho confessarem en veu alta, no sabem ni a quin equip juguen. En un altre moment aquesta victòria s’hauria pogut reivindicar com una inflexió monumental, però la dictadura delirant del calendari no ho permet. En el cas del barcelonisme, les millors variants de selecció espanyola dels últims anys són un factor d’esperança perquè confirmen que es pot jugar molt bé el futbol d’atac i combinació al marge de Messi. I si teniu insomni, podeu jugar a imaginar les possibilitats d’un equip en què, de cintura cap amunt, convisquin Messi, Haaland, Ansu Fati, João Félix i Ferran Torres. (Rectificació: dilluns passat vaig atribuir a Miquel Roca i Junyent unes opinions sobre els avals per a les eleccions del Barça que Miquel Roca no havia manifestat. Em vaig confondre. Mea culpa).