“Penón va ser el primer que va investigar la mort de Lorca”
Tinc 54 anys. Vaig néixer a Màlaga i visc a Granada. Soc documentalista de la Universitat de Granada, i dibuixant d’històries gràfiques. Estic casat, tinc dos fills, Inmaculada (26) i Enrique (23). Política? Progressista. Creences? No en tinc. Celebrem el centenari d’Agustín Penón
Des de quan dibuixa? Des de sempre. De qui en va aprendre? Dels còmics de Bruguera, d’Ibáñez: Mortadelo i Filemó. Imperible. La meva mare tenia pocs diners, però una vegada per setmana em comprava còmics.
Viu de dibuixar?
De la meva feina de documentalista. Dibuixar és la passió, sempre he dibuixat: fanzines, revistes, diaris, acudit gràfic... I un dia vaig descobrir l’obra de Carlos Giménez.
Obres d’art! Paracuellos, Barrio...
Em va inspirar: vaig entendre que dibuixant podia explicar qualsevol història! I ho he fet.
Quina història es delia per explicar?
La d’Agustín Penón!
Penón?
La primera persona que va gosar indagar en la mort de Federico García Lorca a Granada.
Abans que Gibson?
Deu anys abans: va arribar a Granada el 1955, a només dinou anys del crim, quan ningú encara no gosava dir “Lorca” en veu alta.
Hi havia por de...?
Per esquivar el descrèdit internacional per la
mort de Lorca, el franquisme va imposar silenci. Molta gent havia cremat en secret el seu exemplar del Romancer gitano!
Quina tristesa.
I va arribar Penón i va començar a preguntar als que van tractar en Federico a Granada, als Rosales, a Emilia Llanos...
Qui era Emilia Llanos?
Una enamorada platònica d’en Federico. Van ser molt amics, anaven a veure Manuel de Falla, junts. I ella se sentia molt culpable.
De què?
De no haver sabut protegir i salvar en Federico. Des que el van matar, molt dolguda, va callar. Fins que va veure Agustín Penón.
Què hi va veure, en ell?
Una semblança a Lorca en edat, aspecte, maneres gentils i sensibilitat. Penón era homosexual... I aquella passió seva per en Federico l’havia portat a Granada, a la gola del llop!
Compartien la mateixa passió, entenc. Sí, i l’Emilia es va convèncer que Agustín Penón... era l’“enviat” d’en Federico!
Literalment?
Sí. En Federico i l’Emilia havien compartit sessions espiritistes a casa seva: als anys 20 aquestes aficions no era tan rares. I l’Emilia
va decidir parlar i ajudar l’“enviat”.
I què van descobrir junts?
Que Lorca havia estat assassinat.
Home, això ja se sabia...
Com a rumor no confirmat. Va ser Penón qui primer de tots va parlar amb un dels enterradors del poeta, Manolillo el comunista, que el 1936 era un noiet de 15 anys.
A qui van obligar, suposo, a enterrar... Sí, estava empresonat a Víznar. El Manolillo va assenyalar l’olivera sota la qual... I les primeres fotos del mític lloc les van fer ells: miri quin recolliment, l’Agustín s’agenolla amb unció, l’Emilia diposita clavells vermells...
D’on venia Agustín Penón?
Ell sempre deia que era “americà”, i s’escudava en el seu passaport dels Estats Units. Però darrere d’això hi ha una història.
La coneixem?
Sí, gràcies a “la maleta de Penón".
La seva maleta?
Després de divuit mesos a Granada se sent aclaparat i torna als Estats Units: la Guàrdia Civil el seguia, i va témer perdre les fotos, els papers amb notes i entrevistes...
I tot ho va ficar a la seva maleta?
Sí, inclòs el seu estimat exemplar del Romancero gitano: el va portar sempre a la butxaca, des dels quinze anys! Un amic seu l’hi havia regalat l’any 1935, a Barcelona.
A Barcelona?
Agustín Penón era barceloní! Havia nascut a la Barcelona del 1920.
Barcelona, doncs, li deu un homenatge. El 1937, amb pares i germans, van fugir amb vaixell, i es van instal·lar a Costa Rica. Amb 25 anys, l’Agustín se’n va a Nova York: amb William Layton, com a autors d’un fulletó radiofònic, van estalviar uns bons diners.
Per?
Penón es va polir els seus estalvis viatjant a Granada, i pagant copes i sopars a les tavernes als seus molts confidents...
Tornem a la maleta.
El somni de Penón era escriure un llibre definitiu i meravellós, un llibre digne del seu adorat Federico! I no va poder. No va poder.
Per què no va poder?
Es va exigir no escriure fantasies, només certeses, sense sensacionalismes, i sense perjudicar els seus confidents a Granada. I es va obsessionar amb aquesta missió. I es va bloquejar. I el 2 de febrer del 1976 va empaquetar la maleta i l’hi va enviar a Layton, que vivia a Espanya. I es va suïcidar.
Quina pena.
Dinou anys després, el 1995, a Madrid, William Layton també es va suïcidar. I va llegar la maleta a Marta Osorio, amiga comuna i escriptora: amb les minucioses notes de la maleta va poder aixecar el llibre que a Agustín Penón li havia costat la vida, el va titular Miedo, olvido y fantasía. I... és meravellós.