La llibretera rebel de Canes
HISTÒRIES DEL MÓN Florence Kammermann desafia el confinament i s’erigeix en símbol de resistència cultural
El segon confinament decretat a França per la pandèmia de la Covid-19 ha exasperat molts ciutadans. Té sentit poder fer cua dins d’un estanc, per comprar tabac o jugar a la loteria, mentre està prohibit entrar en una llibreria? Són més essencials els cigarrets i els jocs d’atzar que les novel·les de Victor Hugo, la poesia d’Arthur Rimbaud o els assajos de Michel de Montaigne? Els malpensats diran que els alts impostos al tabac i a la loteria constitueixen, per a l’Estat, una font d’ingressos molt més suculenta que les taxes moderades que graven els llibres.
Florence Kammermann, propietària de l’única llibreria independent de Canes –les altres pertanyen a grans cadenes–, es va rebel·lar contra el tancament obligatori ordenat pel Govern el passat 29 d’octubre. Ha suportat estoicament fins a quatre visites de la policia. Després de les tres primeres, va continuar obrint el seu establiment com si res. Davant la quarta, la setmana passada, es va rendir, o almenys va fer com si ho fes... La van amenaçar amb la clausura immediata. Ella va tancar l’entrada principal, del carrer, però ha continuat venent llibres per encàrrec, o atenent clients en ocasions a través de la porta del darrere, que dona a un pati.
“Si hagués tancat des del principi, hauria hagut de presentar suspensió de pagaments abans de final d’any”, explica la llibretera, per telèfon, a La Vanguardia, ies queixa dels alts lloguers que fan molt difícil sobreviure en aquest sector. L’únic que sí que va fer Kammermann va ser tancar la cafeteria de la botiga i anul·lar els actes culturals que sol organitzar amb escriptors i lectors.
El nou confinament ha provocat moltes crítiques, no només per les llibreries sinó per una infinitat d’incongruències. El setmanari alemany Die Zeit va qualificar França d’“Absurdistan” en un article que va impactar els mitjans francesos de pell més fina. Però hi ha figures polítiques, com l’alcaldessa de París, la socialista
Anne Hidalgo, que també s’han pronunciat, en el seu cas amb una defensa vehement de les llibreries independents, que va considerar insubstituïbles per mantenir la vida dels barris de la capital. Hidalgo va instar també a no comprar llibres a través d’Amazon.
L’alcalde de Canes, David Lisnard, del partit Els Republicans (LR, dreta), es va solidaritzar amb Kammermann i, després de la primera visita de la policia, li va anar a comprar un llibre i va publicar un tuit en què deia que “la policia té coses millors a fer”. L’alcalde, molt crític amb el Govern central, va lamentar “aquesta situació ubuesca (absurda) i injusta”. La llibretera ha rebut el suport d’escriptors i missatges de suport de l’estranger. Un autor amic, Didier van Cauwelaert, es va oferir a pagar-li la multa.
Kammermann, nascuda a Beirut, de pare suissolibanès i mare francesa (l’àvia materna es deia Bengoetxea i era biscaïna), va treballar
“La cultura és una muralla enfront de l’obscurantisme, una llibreria és la memòria del món”
durant anys com a periodista al convuls Orient Mitjà. Fa dos decennis es va instal·lar a França. Admet estar estressada de la seva lluita per obrir la botiga. “Ha estat com si em passés per sobre un huracà”, comenta. Però creu que paga la pena. “Una llibreria no és un supermercat –argumenta–.
No entra tanta gent. No és un risc sanitari. I el llibre és la nostra cultura, la cultura francesa. No és normal que es prohibeixi a la gent l’accés a Albert Camus, a Victor Hugo. La cultura és una muralla enfront de l’obscurantisme i evita que la gent caigui en l’integrisme, que pot ser extremadament perillós. Per a mi una llibreria és la memòria del món. Allotja tots els records, tots els testimonis del planeta”.
En espera que, en la seva al·locució televisada prevista per a aquesta nit, el president Emmanuel Macron relaxi les restriccions i anunciï la reobertura amb condicions dels comerços “no essencials”, Kammermann vol continuar el seu combat i no es veu a si mateixa com a heroïna de la resistència cultural.
–Creu que s’ha convertit en un símbol?
–Jo no volia ser un símbol. Simplement volia defensar la meva llibreria com una mare defensa els seus fills. Per a mi el llibre ho és tot. Quan vaig viure l’experiència de la guerra del Líban, els llibres em van ajudar enormement. Vaig llegir molt. En certa manera els llibres em van salvar la vida. Ara jo torno als llibres el que els llibres m’han donat.