Els falsos debats
En la política espanyola està passant una cosa inquietant: cada llei que es crea –encara bo que són poques– només serveix per augmentar la polarització i per aguditzar el frontisme. És el factor que distingeix les últimes setmanes, i els fets ho demostren.
El primer, els pressupostos. La introducció del factor Bildu va partir el mapa en dues meitats: la que afirma que no es pot parlar amb qui no va condemnar ni un atemptat o promou homenatges a etarres i la que entén que el terrorisme està condemnat als estatuts de Bildu i que és un partit legal. Si el debat es quedés aquí, seria un debat legítim i probablement necessari. El problema està en els excessos: a considerar indigne qualsevol contacte amb aquesta força política i a difondre que es juga amb la integritat d’Espanya. La discussió és tan passional que del contingut dels pressupostos no se’n va parlar ni se’n parla. El que queda és un país dividit en dos fronts i retrocés de la concòrdia.
El segon, la llei Celaá. Mirin que hi ha arguments per criticar una llei que ignora les necessitats educatives davant les exigències del futur mercat laboral, que no ofereix garanties de millora de la qualitat de l’ensenyament ni de frenar el fracàs escolar i nascuda amb el pecat original d’un excés d’ideologia camuflat amb l’objectiu de “canviar una filosofia elitista per l’equitat”. Doncs de tot això tampoc no se’n diu res. S’agafen tres conceptes –idioma vehicular, escola concertada i llibertat d’elecció de centre–,
La discussió és tan passional que del contingut dels pressupostos no se’n va parlar ni se’n parla
i sobre aquests conceptes es munta la gran contesa: manifestacions, recollides de firmes i cridòria mediàtica. El resultat torna a ser el frontisme: l’Espanya que s’autoproclama progressista davant tota la reacció, els capellans i els privilegis. Al mig, el desert.
La pregunta és: “Què ens ha passat per a aquesta intransigència?”. Hi ha tres explicacions: un Govern central sotmès a tensions internes que li impedeixen acostar-se a opcions moderades, com demostra el menyspreu de Podem i els seus aliats a Ciutadans; les exigències de l’esquerra radical que el PSOE ha d’assumir si vol continuar en el poder i, a l’altra banda, un PP que no pot deixar que Vox li arrabassi banderes com la llibertat educativa o el rebuig a qualsevol concessió als nacionalismes. Aquest és el còctel explosiu.
Al final resulta que els que més condemnen Bildu hi havien pactat alguna vegada i els que censuren el PP que no hagi donat mai suport a una llei educativa socialista tampoc no havien votat mai una llei educativa de dretes. Això demostra una espectacular falta de coherència per les dues parts i un comportament agressivament partidista, i desemboca en un clima polític irrespirable, amb freqüència irracional, que es pot mesurar cada dimecres en les inútils sessions de control. I, mentrestant, el poble pla es pregunta qui mira per ell, perquè els seus representants estan en altres guerres. I no disparen arran de terra. Disparen per elevació.