Leo té nom de tango
No hi ha ni hi haurà ningú com ell sobre la gespa. Ni tan sols Maradona no li pot discutir el tron. No és Déu, però després d’haver-lo vist és impossible ser agnòstic. Però Leo Messi, que ens ha fet estimar el futbol sobre totes les coses, viu en un estat de malenconia que anuncia l’adeu amb el cor, l’enyorança d’un temps passat que va ser millor, la frustració per no poder resoldre ell sol ara el que abans la resta no aconseguia. En un altre temps, en els moments de desconcert sempre hi era, el de Rosario, per tornar a afinar l’equip. Hem estat tan dependents de Messi que, quan encara no se n’ha anat, sentim l’orfandat de no tenir-lo. Tot té el seu final, que és una cosa que tots sabem, però que pocs acceptem. Les muntanyes de records que ens deixarà no cabran en la nostra memòria. En cap memòria. Gols impossibles, driblatges inexplicables i passades sorprenents ens han reconciliat amb un esport que anomenen rei malgrat els seus valors republicans. Messi es resisteix a sortir de la història, perquè ell ha escrit
Com va escriure Sabato, el tango sintetitza la nostàlgia, la frustració i el descontentament
les seves millors pàgines i segurament encara li queda talent per redactar l’epíleg.
Per això va ser un error de Bartomeu no deixar-lo marxar per una interpretació del contracte. Sense ell, el Barça hauria començat abans la transició i Messi s’hauria evitat reconeixe’s en la decadència d’un equip incapaç de rememorar la seva història més recent. Messi té els dies comptats al club, entre altres raons perquè l’entitat no pot continuar pagant-li el que li paga. No només pel fair play financer que li exigeix la UEFA, sinó perquè la Covid ha malmès seriosament les finances del FC Barcelona, que necessita retallar despesa, ajustar el pressupost i amarar-se de realisme. O se n’anirà al gener o ho farà al juny. No hi ha parné, que diria un tanguista, i ell vol la chancha y los veinte, com pregonen a la seva terra.
Entristeix veure el deambular malenconiós de Messi pels estadis, encara que un altre argentí il·lustre com Ernesto Sabato, bon coneixedor de l’ànima del país i de la seva gent, va escriure que el tango sintetitza la nostàlgia, la frustració, el dramatisme, el descontentament i la rancúnia. En aquest sentit, Leo té nom de tango, encara que ningú no n’hi hagi dedicat cap, com en canvi va aconseguir Samitier amb Carlos Gardel, si bé podria valer la lletra, canviant el nom del protagonista: “Leo / capitán del Barcelona / con tu juego que emociona / nos has hecho estremecer”.