La resposta a la llei Celaá
El Congrés dels Diputats va aprovar dijous en sessió plenària el dictamen de la Lomloe, vuitena llei d’Educació de l’últim mig segle. La nova norma va obtenir 177 vots a favor (en necessitava 176 per ser aprovada, atès que és llei orgànica), 148 en contra i 17 abstencions. Aquesta llei –la llei Celaá– està cridada a ser, a partir de febrer, la substituta de la Lomce, coneguda com a llei Wert, en vigor durant els darrers set anys.
L’oposició va reaccionar de forma aïrada a aquesta aprovació –no folgada, però sí clara– del Congrés, cambra en la qual resideix la representació dels espanyols. Vam poder veure-ho el mateix dijous, quan els escons populars van prorrompre en crits de “llibertat, llibertat” per expressar la seva contrarietat, com si el resultat de la votació no fos un efecte més del règim democràtic i de llibertats vigent a Espanya.
L’enrenou del Congrés va tenir la seva extensió aquest cap de setmana amb les manifestacions organitzades en ciutats de tot el país –tret de, significativament, a Catalunya, País Basc o la Comunitat Valenciana–, per defensar al carrer el que s’havia perdut al Congrés. Al seu torn, l’esmentat enrenou va trobar eco en els mitjans de comunicació amb una línia editorial que coincideix amb la dels partits contraris a la Lomloe.
Fins aquí, res de nou sota el sol. El Parlament pren decisions per majoria, els descontents expressen la seva opinió al carrer i els mitjans afins fan de caixa de ressonància. Una altra cosa és que l’oposició pretengui aplicar al seu aire la nova llei a les comunitats que controla, o denunciar-la davant el Constitucional. I una altra cosa és també que les idees que es divulguen en les protestes no es corresponguin sempre amb la veritat, i tot i això siguin repetides un cop rere l’altre, com si la reiteració fos el talismà per convertir-les en bones.
Era previsible que alguns espanyols, entre ells els que van votar els partits de la coalició governamental, valoressin aquesta norma com un progrés, alineat amb les directrius europees que persegueixen la millora de la qualitat i de l’equitat en l’ensenyament. I era previsible que part dels ciutadans conservadors creguessin veure-hi retallades a les llibertats. El que no és acceptable, encara sent també previsible, és que els arguments esgrimits en aquesta línia siguin grollers.
Els principals punts de fricció en el debat de la Lomloe són els relatius a l’escola concertada, al paper del castellà en l’ensenyament, l’educació especial o la religió.
Respecte al primer, es pot dir que l’escola concertada no tindrà d’ara endavant els mateixos suports, ja que la Lomloe preveu concentrar els ajuts oficials a l’escola pública i reduir-la als centres que segreguin per sexe o raons socioeconòmiques. Però no és rigorós afirmar, com es fa, que la Lomloe persegueix eliminar la concertada.
Es pot dir, ja que així ho recull la Lomloe, que el castellà no serà llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya (en la pràctica ja no ho era). Però no és rigorós afirmar que el castellà desapareixerà de la nostra comunitat, on es garanteix el seu domini ple a l’acabar l’educació obligatòria.
Es pot dir que, seguint directrius de l’ONU i de l’Agenda 2030, la Lomloe proposa desenvolupar un pla a deu anys vista perquè els centres ordinaris puguin atendre més bé alumnes discapacitats. Però no és rigorós afirmar que es vol eliminar els centres d’educació especial.
Es pot dir que l’ensenyament de la religió ja no serà obligatori (encara que sí d’oferta obligatòria i elecció lliure). Però no és rigorós afirmar que es vol prohibir la religió.
Volem pensar que darrere d’aquestes hipèrboles i exageracions hi ha el desig de millorar l’educació, una cosa compartida per tots els espanyols –i que per cert la llei Wert no va aconseguir en gran mesura–. Però creiem també que la manera com se n’abusa és molt poc educativa.
Es recorre a hipèrboles i exageracions per atacar la Lomloe, i això és molt poc educatiu