Lleialtat institucional

Una coalició és lliure: es pot fer o no; es pot acordar governar amb un programa comú o no. Ningú no està obligat a fer-ho. Però un cop feta, la coalició obliga els que l’han constituïda a ser-ne lleials. D’això se’n diu lleialtat institucional. Respectar les institucions és una obligació democràtica que tots els ciutadans han de practicar, però especialment aquells que les pretenen representar. Una coalició de govern pot ser, a vegades, un exercici complicat i difícil, perquè es tracta de posar en comú propostes que per a cadascú dels col·ligats s’entenien diferents i que requereixen d’acords sofisticats i matisats; per això els que la constitueixen s’hi han de pensar molt abans de fer-la. Però un cop ho han decidit han de ser lleials al pacte que l’ha fet possible, com a expressió d’un exercici de responsabilitat davant els ciutadans. Es davant d’aquests que s’han compromès a ser lleials amb la institució que han assumit representar i exercir.

Per aquesta raó el sentit de qualsevol tipus de coalició és el de la unió entre diferents, i fins i tot discrepants, al servei d’un fi comú, ni que sigui temporalment. Per exemple, per a tota una legislatura; no per un dia, ni per una setmana, sinó per un temps que permeti una acció de govern, en el nivell que sigui, estable. Les discrepàncies no es descobreixen ex post, es coneixen ex ante. I és precisament la superació temporal de les discrepàncies el que dona valor i sentit a la coalició. Per servir un fi comú, definit i concretat des de la superació de la inicial discrepància, s’accepta el compromís –normalment, com s’ha dit, per períodes temporals concrets– de dur a terme un programa comú, amb explícita renúncia a perseguir altres objectius que contradiguin la finalitat compartida. Així, la institució és respectada i la lleialtat al pacte servirà de mesura sobre la honestedat democràtica dels col·ligats.

La democràcia no és només ni únicament un conjunt de normes escrites. També es defineix en funció d’uns principis no escrits però que es constitueixen en l’essència d’un comportament democràtic. La lleialtat constitucional va més enllà d’una simple formulació constitucional; és, sobretot, la raó de ser d’un conviure en llibertat. És bo que els diferents s’entenguin; és bo que l’interès general els porti a posar-se d’acord; és bo que el pacte animi la seva acció política. Però aquesta lleialtat obliga a qui la vulgui practicar a renunciar a la intermitència: no es tracta de ser lleial al matí per deixar-ho de ser a la tarda. No es tracta de quedar bé ni de superar un tràmit, ni de fer veure que s’ha arribat a un acord; es tracta d’arribar, efectivament, a un acord amb voluntat de respectar-lo i de defensar-lo. A Alemanya, fa pocs anys, es va viure al Parlament un debat intens sobre la existència d’un contracte electoral entre governants i electors. El pacte, es deia, ha d’ésser respectat no únicament entre els signants sinó també i especialment entre aquests i els ciutadans.

Els governs son responsables solidàriament de la seva acció. I això vol dir que tots

La coherència és la mínima exigència que es pot demanar als protagonistes d’una coalició

els ministres assumeixen solidàriament les propostes. No val voler marcar diferències; no val voler assenyalar la personalitat pròpia en detriment de la que col·lectivament s’ha assumit. Això fa mal; no als governs –que també– sinó a la credibilitat democràtica. La coherència és la mínima exigència que es pot demanar als protagonistes d’una coalició. Només governar no pot ser la finalitat d’una coalició. Es governa “per a fer què?”. Per a fer un programa concret, conegut i assumit solidàriament. Tot el que no sigui això fa mal –molt mal– als valors democràtics. A Europa, molts han oblidat el sentit de la coalició. I Europa pateix. No únicament Estat per Estat, sinó tota la Unió Europea, fruit d’una gran coalició de valors que obliguen tots els que pretenen influir en la seva acció de govern. Ara mateix, Polònia i Hongria volen oblidar-se que el seu compromís amb Europa és incompatible amb el seu afany de governar-se traint els seus valors.

I, sense anar tan lluny, a casa nostra, tant a tot Espanya com a Catalunya, es fan tots els esforços possibles per evidenciar que l’acció de govern no respon a cap coalició de principis. Les diferències volen marcar-se; s’imposen al compromís solidari. Sense rubor, es comparteixen taules, però s’hi posen al damunt papers i ambicions diferents que volen ser exhibides i posades de manifest encara que això perjudiqui o posi en risc el sentit i la direcció del compromís assumit. La institució no compta, els electors tampoc; només el desig de marcar un perfil propi anima l’acció dels diversos protagonistes. La Covid-19 pot explicar moltes coses, però mai ni en cap cas no pot justificar la deslleialtat institucional. És més, precisament per la rellevància de les conseqüències de la Covid-19 la lleialtat és més exigible. La coalició ha de buscar solucions, no convertir-se en el problema.

Ara és el moment de preocupar-se de no afeblir ni confondre l’acció de govern. És així com s’explica el principi de la lleialtat institucional.