El virus autoritari
L’arxipèlag de les Açores és un paradís fet miques al mig de l’Atlàntic Nord. Nou illes amb volcans adormits, els cràters dels quals s’han transformat en llacunes de postal, molt de verd al paisatge amb clapes de vaques i de flors, tot això sota plugims tossuts, boires somnàmbules i una temperatura amena, d’hivernacle. Molt de tant en tant, destrossant el suau vaivé de la vida quotidiana, un temporal, un terratrèmol. I, precisament, l’últim que ha passat a les Açores és un sisme polític.
En les recents eleccions regionals el Partit Socialista, que hi governava feia 24 anys, va perdre la majoria absoluta, i l’oposició conservadora s’ha organitzat per arrabassar-li el poder mitjançant un acord de complexa enginyeria política que inclou l’extrema dreta portuguesa, un partit anomenat Chega! (Prou!, en català). O sigui, està passant ara a les lusitanes Açores el que va passar a l’Andalusia espanyola. Ja tenim, doncs, una ultradreta influent en tota la península Ibèrica.
Així està arribant fins a nosaltres l’autoritarisme de mitjà o alt voltatge que s’escampa actualment al món. S’ha format al planeta un club d’abusadors, una penya que inclou criatures de les menes més diverses: des del derrotat Trump, amb la victòria dels seus més de 73 milions de vots, fins a aquella mutació de la fèrria dictadura del proletariat embolicada en la cel·lofana del desenvolupament tècnic i econòmic que representa Xi Jinping. Hi ha, a més, Putin i Orbán. I coses més vetustes com ara Nicolás Maduro o els règims juràssics de l’Aràbia Saudita, Cuba i Corea del Nord.
Parlàvem de Trump, i ell és la prova que el virus autoritari ha infectat les democràcies més respectables. Fa uns dies, un comentarista estrella de la televisió portuguesa, una persona moderada, declarava que la Xina demostra que una dictadura pot combatre millor el coronavirus. Nosaltres, els occidentals, tindríem a canvi la llibertat. Alerta amb aquestes afirmacions. Ja falta poc per plantejar que la Xina prova que una dictadura permet una economia més solvent. I així es va implantant, a poc a poc, la idea que l’autoritarisme és més eficaç que la democràcia.
El model occidental va derrotar l’imperi soviètic perquè permetia que la gent visqués millor. Va ser una qüestió de múscul econòmic el que va decidir la gran pugna mundial de la guerra freda. Ara la Xina ens torna, des de l’Extrem Orient, l’encanteri amb què vam encisar el món comunista; el que ells tenen, i per això combaten millor la Covid-19, és riquesa: poden construir un hospital en deu dies o fer nou milions de proves per l’aparició de dotze casos. A Europa, als Estats Units, s’està combatent la malaltia amb una callada, avergonyida modèstia de mitjans sanitaris.
No obstant això, malgrat el sortilegi xinès, als Estats Units la llibertat ha guanyat les eleccions presidencials, uns comicis que molts hem acompanyat amb l’ai al cor. No em vaig creure mai aquesta versió que s’escampava als mitjans que Joe Biden era un candidat dèbil, poc convincent, perquè la magnífica pel·lícula El vicio del poder, d’Adam McKay, em va ensenyar que, de vegades, en la política nord-americana hi ha poques coses més dures de pelar que un vicepresident. Escoltant els diversos discursos de l’electe Biden, vaig confirmar que era la persona adequada per a aquest temps: estem davant d’un meravellós tornar a començar.
Ja sé que, en molts ambients europeus, quan es parla dels Estats Units sorgeix un somriure escèptic, sorneguer, que es cola als nostres rostres. El considerem un país amb truc: una perversa partida de pòquer amb les cartes marcades. Un casino de cinismes. Però, després d’escoltar-los, crec que Biden i Harris aporten una cosa nova: un retorn sincer a l’ètica, sense la qual la llibertat no serveix de res; una compassió autèntica per la gent que ho està passant malament; un desig d’enfrontar els grans drames socials de la societat del seu país; tot això amb un cabal enorme d’experiència i joventut.
El virus autoritari ha arribat a aquella fi del món portuguesa que són les Açores. Es tracta d’una infecció que és molt present a Europa, també a la península Ibèrica, en tota mena de partits i moviments. I el nucli radioactiu principal es troba a la Xina. Tot això és cert, però, alhora, als Estats Units les persones s’han mobilitzat per conservar la seva dignitat humana. Aquell remolí de la ciutadania a la recerca d’una altra cosa, que no fos un autoritarisme bast, ha estat admirable. Una lliçó donada a les urnes a tots nosaltres. Si Trump hagués guanyat, el món seria avui una trista tenebra. Mentrestant, aquesta pugna continuarà present. És un dels dilemes crucials dels anys vinents, i a cada país es reflectirà d’una manera particular. Es tracta d’una pandèmia política que va per llarg. Una pandèmia en què el que funciona no és la mascareta, sinó donar la cara. Tant de bo el nostre cor no abandoni mai els rumbs de la llibertat.
Biden i Harris aporten una cosa nova: un retorn sincer a l’ètica, sense la qual la llibertat no serveix de res