Models lingüístics

Diumenge, al Via Lliure de RAC1, Xavier Bundó va abordar un aspecte cabdal de l’estat de la llengua. El context l’ha tornada a posar en primer pla. Els informes de Plataforma, les interpretacions interessades de la llei Celaá i una sensació general de canvi de cicle fan que la llengua catalana, una vegada més, es vegi exposada a l’escrutini públic. Quan fas cinquanta anys alguns metges t’ adverteixen que si mai et lleves de bon matí i no et fa mal res vol dir que ets mort. El català deu ser viu, perquè pateix més lesions que el Barça de futbol i encara s’ha de sentir dir que és imperialista (per voler la reciprocitat televisiva amb els mitjans del País Valencià i les Illes Balears) o que la teòrica immersió lingüística (el blindatge jurídic de la qual fa més por que una pedregada) és una gravíssima amenaça per a la transmissió del castellà. En aquest context, Bundó va convidar dos joves catalanoparlants de llengua materna diversa: la filòloga d’origen xinès Xiaomeng Xang i el gestor cultural colombià Diego Salazar. Tots dos parlen un català excel·lent i topen cada dia amb molts catalanoparlants que s’hi adrecen en castellà perquè els perceben com a forasters. Xang ho xifra en un 90% dels casos i li sembla un greu entrebanc per a la seva vida quotidiana. Senyores i senyors catalanoparlants que canvieu de llengua davant d’un rostre amb trets orientals, pell fosca o accent llatinoamericà: us sembla que ho feu per educació, però exhibiu una mala educació de por. La paradoxa és que quan algú diu que cal parlar en català a tothom, tingui els trets racials que tingui (com l’alcaldessa de Vic al Parlament, per exemple), el discurs demagog dels del llacet taronja l’acusa de racisme. Ser racista amb gent com Xang i Salazar és, justament, canviar al castellà per la cara que fan, fins i tot quan us continuen parlant en català.

Però, més enllà d’aquesta sagnant paradoxa, Diego Salazar va dir dues coses de gran importància: es va queixar de la poca presència de catalanoparlants d’origen no europeu als mitjans de comunicació catalans i va reivindicar la necessitat de crear espais on parlar català col·loquialment, sense complexos ni interferències reglades, àmbits socioculturals on vessar-la sense témer que faràs el ridícul. Menys aula d’acollida i més pati d’acollida, vaja. L’hàbitat mediàtic català no és prou divers i sembla entossudit a presentar models intercanviables. A més, la innegable pèrdua de qualitat lingüística provoca reaccions hipercorrectores que intimiden alguns nous parlants. La reciprocitat amb els mitjans audiovisuals valencians i balears injectaria pluralitat vernacla i relaxaria l’hora del pati. Calen nous models.