El líder perfecte
Una part de la societat espanyola fa temps que exigeix l’aparició de lideratges polítics sòlids capaços de millorar les seves condicions econòmiques i socials. La gestió política de la crisi econòmica, sanitària i social de la Covid19 ha aguditzat la impressió que els polítics actuals no estan a l’altura dels reptes que han d’afrontar. Molts són els que reivindiquen i enyoren líders del passat, no amb el propòsit de destacar els seus èxits, sinó com a crítica als polítics actuals. La nostàlgia de recuperar un lideratge exemplar és tan poderosa que alguns ciutadans se senten orfes, perduts davant el buit polític que han deixat grans homes i dones de la política de temps passats.
Es considera que la responsable que no tinguem líders fiables és la pèssima gestió dels partits polítics, orientada a promoure polítics sense talent que segueixen els interessos del mateix partit i no responen als interessos dels ciutadans. La visió que es té de la política, globalment, és francament dolenta. En gran part és conseqüència, com indiquen les enquestes, de la desconfiança que suscita en la població la manera que tenen els polítics de conduir-se en els assumptes públics, on preval la corrupció i els interessos partidistes.
Aquesta visió negativa ha calat tan profund en la societat que el prestigi polític que van atresorar durant la transició espanyola ha deixat pas a la desconfiança, tant en relació amb les seves intencions com amb qüestionar les seves capacitats. No obstant això, hauríem de preguntar-nos si la culpa de no tenir sòlids líders polítics es deu només a les motivacions que els impulsa per arribar al poder i la seva forma negativa d’exercir-lo o a l’alt grau d’exigència i fiscalització al qual avui estan sotmesos per aconseguir les quotes més altes de responsabilitat pública.
Un polític que desenvolupés la seva tasca en la transició espanyola no es veia sotmès a la dictadura de les enquestes i els sondejos constants que acaben sent més determinants en la seva presa de decisions que la ideologia que defensen. L’autopromoció del polític, sense la qual no poden optar a guanyar unes eleccions, determina més el seu triomf que les seves idees. Abans, la lluita política que s’establia per arribar al poder es basava en les ofertes polítiques que els partits feien als ciutadans; avui, són els ciutadans els que defineixen moltes de les actituds dels polítics. Són els electors els que marquen la ideologia dels partits i no els partits els que sedueixen els ciutadans a través dels seus programes polítics.
Com convèncer la societat que els polítics que ens representen són dignes d’admiració quan des de les xarxes socials i alguns mitjans de comunicació les seves vides íntimes acaben sent públiques? L’observació del filòsof Michaël Foessel que “no hi ha home gran per al seu ajuda de cambra” per alertar que “els mitjans de comunicació, amb la col·laboració d’alguns homes públics, ens han transformat col·lectivament en ajudes de cambra” debilita la seva capacitat d’exemplaritat pública. El ciutadà/públic coneix, com li passa a un ajuda de cambra, totes les febleses i els defectes del polític. L’admiració al polític d’abans, que decidia quan i com es mostrava als ciutadans, s’ha tornat avui en decepció, en mostrar-se i exposar-se contínuament a les xarxes socials i els platós televisius.
L’imperatiu de la transparència política ha passat de ser un valor essencial per a una bona gestió del que és públic a obligar el polític a l’exposició publica de la seva vida privada. S’exigeix d’ells una dedicació absoluta, les 24 hores del dia, al mateix temps que es critiquen els seus alts sous, que sempre estan en dubte. No hi ha cap dia en què no es denunciï un polític per les seves paraules, pels seus silencis, les seves omissions, els seus actes, pel resultat de rumors, per confidències o fins i tot pels seus sentiments. Cap polític que assumeixi una alta representació pública pot lluitar democràticament per les seves idees sense ser acusat públicament per això. S’ha perdut la visió romàntica que en el passat va construir la imatge del polític ideal com algú resolt a lluitar per les seves idees, revelant-lo com a home inspirat, batallador, crític, i fins i tot visionari. El políticament correcte ha acabat construint una gàbia daurada per al polític que viu en ella; allà voleteja i fins i tot canta, sempre que no molesti la sensibilitat consensuada en cada moment.
Les proves que ha de passar avui un polític perquè pugui esdevenir un líder capaç de definir una època política, com va succeir en el passat, són les que impedeixen que pugui establir-se aquest lideratge. La vida d’un polític és cada vegada més efímera i inestable. Les seves perspectives d’èxit són cada vegada més limitades. L’interès que abans mostraven les elits intel·lectuals, econòmiques i socials cap a la política és reduït en advertir el risc i el descrèdit que suposa dedicar-s’hi.
El líder perfecte que tant anhela la societat és una il·lusió construïda, inconscientment, per a no assumir que un lideratge polític és aquell que no només ens enorgulleix, sinó que, de vegades, també ens avergonyirà amb les seves decisions polítiques.
El polític d’abans decidia quan i com es mostrava als ciutadans; el d’avui s’exposa contínuament