Malalts que superen el càncer contra pronòstic encoratgen noves teràpies
Un estudi analitza les alteracions que fa que alguns tumors desapareguin
El glioblastoma és el tumor cerebral més agressiu, comú i letal, i les persones a qui es diagnostica tenen una esperança de vida mitjana de 14 mesos. Tot i això, hi ha excepcions. Hi ha un grup molt reduït de pacients, un de cada deu aproximadament, que tenen una supervivència almenys tres vegades més alta que la resta. Quan reben el tractament, els seus tumors es redueixen i, fins i tot, desapareixen contra tot pronòstic. I això no només passa amb el glioblastoma, sinó també amb altres tumors d’estadi avançat i estès, com els de mama, pulmó o pàncrees, entre d’altres.
Durant anys, aquest fenomen havia estat un misteri per als metges, que es referien de manera col·loquial a aquests pacients com els llàtzer, en referència al personatge bíblic que torna a la vida. Ara, un estudi internacional, liderat per l’Institut Nacional del Càncer (NCI) i amb participació de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras (IJC), ha aconseguit revelar part d’aquest enigma.
Han analitzat les mutacions i alteracions genètiques i epigenètiques de 111 pacients llàtzer, i els resultats, publicats a la revista Cancer Cell, ofereixen dades per millorar l’efectivitat dels tractaments actuals del càncer.
“El que hem vist és que aquestes persones són afortunades, perquè el tumor que tenen ha acumulat per atzar defectes genètics i epigenètics que fan que sigui hipersensible als fàrmacs”, diu l’investigador Icrea Manel Esteller, director de l’IJC.
A l’estudi, en 26 casos els investigadors van ser capaços d’identificar quatre alteracions i mutacions que expliquen el comportament d’aquests càncers. Per començar, van trobar-hi defectes moleculars que impedeixen a la cèl·lula cancerosa de reparar el seu material genètic, de manera que, quan s’administren al malalt fàrmacs dirigits contra l’ADN tumoral, les cèl·lules malignes són incapaces de reparar els seus danys i moren. A l’article científic s’hi inclou el cas d’una persona amb glioblastoma viva deu anys després d’haver estat tractada amb el quimioteràpic temozolomide, dirigit a l’ADN tumoral.
En segon lloc, van veure que alguns tumors són addictes a determinades vies cel·lulars que, si s’eliminen amb fàrmacs, impedeixen al tumor de continuar creixent. A més a més, van observar que algunes mutacions permeten que el sistema immunitari activi una resposta de defensa molt eficaç amb limfòcits B i cèl·lules assassines naturals. I, finalment, alguns càncers es divideixen i creixen molt lentament, cosa que explicaria que les persones que els pateixen tinguin una supervivència mitjana superior a la d’altres amb tumors similars.
“Tots aquests canvis moleculars al tumor poden explicar per què un fàrmac funciona per a unes quantes persones, però no per a la majoria”, diu Esteller, que creu que aquests resultats obren una via prometedora per millorar els tractaments contra càncers en estadis avançats i metàstasi. “Podríem pensar a induir altres alteracions moleculars al tumor per crear un pacient llàtzer que respongués molt bé a un tractament dissenyat, per exemple, contra una determinada via cel·lular”.
Tot i així, dels 111 pacients que van respondre de manera excepcional inclosos a l’estudi, els investigadors no van aconseguir esbrinar què passava en 85 dels casos. Les dades moleculars que van obtenir no van ser suficients per extreure conclusions. “Només hem analitzat l’expressió i mutacions, però no components cel·lulars, modificacions d’ARN, proteòmica i un llarg etcètera”, reconeix Esteller, que afegeix que “incloent-hi tot això podríem arribar a saber què passa en el 50% dels casos llàtzer”.
De fet, aquest és el següent pas d’aquest equip d’investigadors, ampliar la mostra de pacients i analitzar més marcadors que permetin obtenir resultats per extrapolar a la població general.
Els pacients ‘llàtzer’ tenen una supervivència almenys tres vegades més alta que la resta