De professió, iconoclasta
TONI COROMINA (1955-2020) Humorista i escriptor
Tenir l’etiqueta d’humorista implica ser polifacètic. Aquesta és la identitat de Toni Coromina: tergiversador eficaç, retratista sui generis, vigatà heretge i hippy gairebé de naixement. Ha tocat també el teatre, des del cantó contracultural, la música i l’activisme estrafolari. Ha exercit de periodista de vocació i ha escrit la crònica subreptícia de la seva ciutat natal en diversos llibres que té publicats. Toni Coromina va morir diumenge a última hora, a causa de la Covid, després d’estar tres setmanes ingressat a causa d’una malaltia greu. La seva dona, els fills i els germans ho van fer saber a través de les xarxes socials. Els últims dies, tot i l’estada hospitalària, ha estat publicant fotografies i escrits als seus comptes de Facebook, Twitter i Instagram.
Ni recordo quan el vaig conèixer. Sí que, quan jo dirigia El9
Nou, venien tota una trepa, amb ell al davant –també hi havia el seu amic Quimi Portet–, a esvalotar la redacció amb performances satíriques inesperades. Armats amb kazoos s’arrengleraven com una orquestra i desgranaven la melodia radiofònica d’España para los españoles. Després, quan vam engegar l’aventura d’El Burladero en aquest diari, el 1991, sent-ne director Joan Tapia, es va convertir en col·lega indispensable durant més de deu anys i ell encara va continuar escrivint-hi columnes d’opinió fins no fa gaire. La secció d’humor tenia empremtes seves indissociables: els anuncis inclassificables, el consultori del Doctor No… Quan es va interrompre El Burladero va seguir com a guionista d’Enrique Ventura en la vinyeta diària.
Resumir els seus tràfecs és inabastable. Va fer de pintor de parets a la casa de Salvador Dalí a Portlligat. Destaca un mític viatge a l’Índia amb un amic on van rodar una pel·lícula disfressats de monja. A Vic encara es recorden les paròdies teatrals que contrarestaven els muntatges intel·lectuals del grup La Gàbia. Queda en la memòria un Juan Tenorio imborrable amb Doña Inés amb patins. Durant els anys vuitanta va ser l’ànima del periple pantaner de Sau, una cursa d’embarcacions estrambòtiques, també del carnaval ciclista Vic-Bojons i del solàrium que va muntar a la plaça Major de Vic com si fos a Lloret.
Era un home molt popular i extraordinàriament conegut. Entre els llibres publicats destaca la biografia d’El Último de la Fila, El que la sigue la persigue (Editorial Can 1995), Cafè Vic, retrat d’una generació de rebels i bromistes (19701985), editat per l’Ajuntament de Vic i Eumo el 2007. És autor també d’obres de ficció com A favor o en contra, dietari d’un perruquer somiatruites (Témenos Edicions 2014) i El bisbe ludòpata i altres contes (Témenos Edicions 2016). A part de publicar en els mitjans comarcals, i de col·laborar en ràdios i televisions, va editar personalment una revista peculiar, El Pardal Moderat (1991-1992), que era l’àgora ordenada dels seus plantejaments de distorsió.
El cap sempre li anava a cent per hora i tenia una capacitat per militar en el surrealisme pràcticament congènita. Associava idees boges i les convertia en humor instantani. Una estampa d’aquest esbojarrament és la d’ell mateix, que era alt i corpulent, al costat de l’amic amb qui va anar a l’Índia –Jordi Casadevall, àlies el menut per l’estatura–, vestits de soldats romans, fent d’escorta en un recital de Jaume Sisa a l’Esquirol.
Sempre li feia mandra agafar el tren. Havia escrit molts articles per queixar-se de la catenària Vic-Barcelona. La gran ciutat l’aclaparava. Vic, però, era el niu on exercia la irreverència. Aquesta altra ciutat, anomenada dels sants, era la que ell com a bon iconoclasta adorava. N’era un cronista fidel i particular, però sobretot li injectava els anticossos imprescindibles perquè deixés de mirar-se el melic.