Lluís Homar dirigeix sainets de Ramón de la Cruz
Per bé que els directors catalans no han pogut exercir les últimes setmanes a Barcelona, ho han tingut més fàcil a Madrid. Sobretot a la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC), que ara dirigeix Lluís Homar. Josep Maria Flotats va estrenar la setmana passada a la seva seu del Teatro de la Comedia El enfermo imaginario de Molière. I des d’aquest dijous i fins al 14 de febrer el mateix Homar dirigeix a la sala petita del teatre, la Tirso de Molina, els sainets d’un altre clàssic, Ramón de la Cruz (1731-94). Passats, això sí, per les mans d’una autora actual, la badalonina Lluïsa Cunillé, que els ha cosit. El resultat és La comedia de maravillas. Perquè ningú no falti en aquest desembarcament català, Xavier Albertí, actual director del Teatre Nacional de Catalunya i cridat a col·laborar en el projecte d’Homar els pròxims anys, és el dramaturgista i responsable de la selecció musical.
Dotze actors seleccionats entre els que han passat els últims deu anys per la companyia jove d’aquesta institució estatal protagonitzen la peça. Homar al principi es proposava d’abordar amb ells en escena els sainets, els entremesos i el género chico com a part d’un mateix esperit que es repeteix al teatre espanyol i que evoluciona al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX. Però de sobte va quedar, confessa, fascinat per Ramón de la Cruz. “Vam anar directes a ell. Tenia gairebé una desena de sainets dedicats al món del teatre, insòlit. I a això s’hi afegeix que estan protagonitzats pels mateixos personatges, Chinica, la Polonia, la Figueras, Eusebio, perquè s’escrivien per als mateixos actors. Així doncs, vam armar una sola obra agafant diferents sainets”. Homar raona que el que l’atreu tant de l’autor és la seva mirada sobre com es fa el teatre per dins. “En aquella època el teatre era –continua– gairebé un Madrid-Barça, tenia una gran rellevància social. I a l’obra hi ha una reflexió sobre si pot modificar o no una societat, una reflexió traslladable a avui. Hem fet una immersió al segle XVIII, convuls, involucionista, que ve després de la grandesa anterior de l’imperi, per fer un paral·lelisme sobre com ressona en la manera de fer teatre al segle XXI”. Això sí, la música per a l’obra l’han agafat del género chico del XIX, en concret de Chueca. “L’arrel és la mateixa i hem vist com es fusionava”, explica un Homar que conclou que Ramón de la Cruz enamora pel seu equilibri entre lleugeresa i profunditat: “Descriu uns éssers humans, una societat, que podem reconèixer. I que podem estimar”.